01 oct. Què se n’ha fet de tot allò?

Sí: avui fa quatre anys que vam votar i l’Enric Millo encara continua vivint de la rifeta. Però em permetreu que, vistos els esdeveniments dels darrers dies (fins i tot mesos) i com tot evoluciona de ràpid, em dediqui avui a una altra anàlisi tot i tenir ben present a la memòria, perquè això no ho oblidarem mai, que la policia espanyola va fer una gran trencadissa a les escoles del barri.

Crec que, un any i mig després d’esclatar la pandèmia, és un bon moment per revisar com ha repercutit aquest fenomen en el nostre entorn. Sense un propòsit científic, només vull compartir unes reflexions que, a la vegada, convidin a meditar i a escatir si realment n’hem après res d’aquests divuit llargs mesos de coronavirus.

Abocats al balcó per aplaudir els sanitaris

Situem-nos, per anar bé, al març de 2020. Es declara l’Estat d’Alarma i la nostra vida, de sobte, pateix una forta sotragada: tothom tancat a casa i només es pot sortir per anar a comprar béns de primera necessitat. Malgrat que sembla que ens aboquem a un abisme, els optimistes aconsegueixen escampar tot de bons propòsits. La frase “tot anirà bé” fa forat i fins i tot en Joan Dausà llança un tema amb aquest títol. La gent de bona fe, de molta bona fe, treu el cap per finestres i balcons a les 8 del vespre per, suposadament, aplaudir els sanitaris per la feina feta. Tothom s’omple la boca de donar suport al comerç de proximitat, perquè són moments de solidaritat. El quilòmetre zero sembla la nova frontera, perquè resulta que si s’ha escampat el virus és a causa de la globalització. N’extraurem lliçons, diuen, de tot això, perquè ens farem més humans i tindrem un contacte més estret amb els nostres veïns. Fins i tot ajudarem aquelles persones del nostre voltant a qui la seva vulnerabilitat els impedeix baixar a comprar.

La determinació de donar un gir a les nostres vides futures

Evidentment, també proliferen pràctiques que comporten crítiques, com les compareixences diàries d’inútils militars (cert, em podia haver estalviat l’adjectiu perquè ja venen així de fàbrica), espavilats que passegen gossos aliens, insensats que se salten les mínimes normes establerts o que les escasses PCRs disponibles es destinin prioritàriament als futbolistes. Però, en general, impera el seny i, sobretot sobretot, la bona voluntat, un sentiment solidari de sortir-nos-en i la determinació de donar un gir a les nostres vides futures.

Any i mig després, què n’ha quedat de tot això? Res. O pitjor. S’han perdut moltes oportunitats de millorar com a societat i d’aquella frase que diu que “darrere d’una crisi hi ha una oportunitat” es diria que només n’han tret partit els oportunistes. O, si em permeteu, que estem en vies que els oportunistes de sempre acabin enriquint-se gràcies a aquestes ajudes de la Unió Europea, les Next Generation, que acabaran embutxacant-se les grans corporacions multinacionals davant la incapacitat de les petites empreses del nostre país de poder destinar temps a omplir burocràtics formularis.

No percebo al nostre entorn una societat més solidària

A banda d’aquesta escletxa que amenaça amb fer-se més gran entre rics i pobres, no percebo al nostre entorn una societat més solidària com la que podia endevinar-se al principi de la pandèmia. Gosaria dir que la gent s’ha tornat més desconfiada i que, en general, les relacions interpersonals s’han deteriorat. Al carrer es respira tensió, sobretot si passes massa a la vora d’una persona extremament sensibilitzada amb els riscos de la pandèmia. Creix la indignació davant l’estancament de la vacunació al mateix ritme que creix la indiferència davant els problemes que pot estar vivint el comerç de proximitat, que per molt que es digui ha perdut quota de mercat respecte al gran operador nord-americà del comerç electrònic. ¿On ha quedat tota aquella lletania d’apostar pel producte de quilòmetre zero, de prioritzar la qualitat al preu, de donar suport al botiguer de barri, de les polítiques sostenibles…? Ai, les polítiques sostenibles! El que se suposa que és el govern municipal més ecologista de la Història, davant la “impossibilitat” de mantenir l’habitual servei de menjador social, va optar per uns pícnics que, encara a hores d’ara, es continua subministrant amb bosses de plàstic, que inclouen contenidors de plàstic i ampolles d’aigua de plàstic. Es veu que a la Casa Gran ningú no se li va acudir que podien haver ofert ampolles reutilitzables, per exemple. La de merda de plàstic que s’ha generat en aquests mesos és ingent i es barreja amb l’escampall de mascaretes que omplen els carrers, també del nostre barri.

La desarticulació completa a nivell social

De la mobilització de les vuit del vespre als balcons hem passat a la desarticulació completa a nivell social. Com a col·lectiu, ara mateix els governants poden fer amb nosaltres el que vulguin, perquè hem après a ser obedients com gossos; a ser tan poc crítics com un tros de fusta. Passeges pel carrer i t’adones que hem estat incapaços d’assimilar hàbits que haurien estat ben fàcils d’adoptar durant aquesta etapa de pandèmia. Quelcom tan simple com fer una cua a la via pública continua sent un exercici estúpid, perquè en comptes de fer-la en paral·lel al carrer la gent s’entossudeix a fer-la en perpendicular encara que això dificulti el trànsit de vianants i la interacció. El mateix podríem dir de la circulació de persones per les voreres, que podria ser més eficient si s’apliqués un mínim sentit comú (o l’educació o l’estricte sentiment cívic que imperava anys enrere, quan, a més, la gent anava amb el cap dret perquè no tenia mòbil que el pertorbés) i provéssim de respectar el costat dret i evitar, d’aquesta manera, xocs no desitjats o aquelles situacions absurdes en què ningú no es posa d’acord amb l’altre respecte per on ha de passar cadascú. Com la prohibició de fumar a les terrasses dels bars, una mesura que en un moment determinat es va implantar (que no respectar) en constatar que la principal via de contagi del coronavirus era per aerosol i no per contacte. Setmanes més tard, aquella segueix sent una pràctica perniciosa que es permet. Per suposat, amb l’anuència de les autoritats municipals, uniformades o no. Aquests també tenen delicte…

Més fum per marejar la perdiu

Pitjor encara: lluny de vetllar per la salut, la venerada salut que, en els primers dies de pandèmia, esdevingué el tòtem del nostre futur i on havíem de fiar el projecte de la futura societat, ara el partit que ostenta la màxima representativitat del país presenta una proposta per legalitzar la marihuana (passejant pels carrers del barri jo m’ensumava que ja devia estar legalitzada i tot). Entenc tot això com la incapacitat dels governants de fer front als problemes des d’una òptica raonable, com la majoria de qüestions que per als nostres responsables van més enllà de posar-se davant un micròfon i una càmera. La mateixa incapacitat exhibida aquests dies amb el vandalisme viscuts als carrers, fruit d’una erràtica política amb una bena als ulls que els impedia comprovar com als joves se’ls empenyia a opcions d’oci prefabricades on l’alcohol esdevenia el centre imprescindible de l’activitat. “La policia no podia fer-hi res”, es lamentava un restaurador dies enrere veient com grups de joves, organitzats o no, rebentaven el seu negoci i s’enduien tot el que hi havia a l’abast mentre els agents, seguint la pauta habitual, s’ho miraven sense intervenir. No només hem abaixat els braços sinó que donem per admissible la seva inutilitat. Si en comptes de destinar recursos a dotacions policials (inútils!) i a activitats estrictament penitenciàries les dediquéssim a educació i/o a rehabilitació possiblement una altra societat tindríem.

Hauria estat desitjable que aquests divuit llargs mesos haguessin estat d’aprenentatge i de millora. No ho percebo així, la qual cosa no vol dir que sigui així. En qualsevol cas, cal que persistim i ens esforcem per redreçar la situació, perquè encara hi som a temps i tot és possible. Seguirem lluitant per un barri, per un món, més just, solidari i habitable. I ens en sortirem.       

Jordi Vilagut