17 oct. De fiar, apuntar i pagar
Hi ha alguns establiments, sobretot bars, amb una majòlica on s’indica que avui no és fia, però si demà; d’altres que només es fia als majors de noranta anys que vagin acompanyats dels seus pares, o sigui que, en cap cas, mai no es fia.
Allò d’apuntar, de fer el compte, ha passat a la història. Abans, a La Sagrera i arreu, les botigues tenien una llibreta, on anotaven el pa, el carbó, els macarrons o el que fos, fins a les tabernes apuntaven el got de vi, de manera que el dissabte, quan es cobrava la setmanada, s’anava a la botiga a pagar el deute acumulat i es tornava a partir de zero: aquells botiguers, a part de subministrar el producte, feien d’entitat de crèdit i finançaven la compra del client.
Llavors els bancs gairebé només eren per guardar el diners dels qui en podien tenir, o per algunes transferències i negocis entre empresaris. Els ciutadans o els petits comerciants, pagaven bitllo bitllo, amb els diners a la mà; els més pròspers gastaven durant la setmana el que havien guanyat i, els menys afortunats, gastaven per endavant el que guanyarien, vivint en deute permanent.
La precarietat econòmica no ha canviat gens, les llibretes han desaparegut dels taulells de les botigues, encara algun bar de mala mort és dels que “apunten” el got o el quinto a alguns dels seus clients, més que per confiança, perquè no hi ha més remei si volen tenir parroquians. Avui qui més qui menys, assalariat fix o eventual, aturat o jubilat, viu en les mateixes condicions que vivien els nostres avis, només que ara tothom porta al damunt una tarja, o moltes, de plàstic, ara ja no apunta el botiguer, s’apunta electrònicament a la tarja a través del banc, de manera que els diners en efectiu ja ni els podrem tocar, veure, ni olorar.
Vatua el plàstic!!!. Ja ho diuen que el plàstic fa molt mal, que destrueix els oceans, que ho empastifa tot, que contamina massa, que fins i tot ens fa malbé la salut i ens enverina els aliments i la sang, però tothom malda per a tenir a la butxaca un tros de plàstic que li cobreixi el ronyó.
Els humans sempre serem així, inconstants i inconseqüents, blasmen el porc, no suportem ni la seva pudor, ni la brutícia de l’animal, utilitzem el seu nom com un insult, dir-li en nom del porc a una persona és faltar-li el respecte al màxim, però perdem el cul i la dignitat si ens ofereixen un tall de pernil.
Sempre hem confós la riquesa amb els diners, quan la veritable riquesa no és una qüestió econòmica, sinó moral, en canvi la fortuna monetària és massa trista, està ben vist socialment avorrir i malparlar dels diners, tothom diu que són una merda, però alhora no hi ha ningú que no en vulgui tenir les mans plenes, fins i tot estar-ne sempre ben cobert fins al coll.
Joan Pallarès-Personat