31 oct. Tots Sants i el Dia de Difunts

A les portes de Tots Sants i del Dia de Difunts, cal tenir un record per aquells parents, amics, coneguts, persones amb qui hem conviscut i compartit, i que avui ja no hi són entre nosaltres.

Tothom recorda la data del seu natalici, la del naixement dels fills, dies d’alegria, però tampoc oblidem la de la mort dels nostres pares o la d’alguna persona estimada, dies en que l’enyor i el record ens acostuma a aclaparar.

La diada de Tots Sants podem dir que ultrapassa l’àmbit cristià de la commemoració. Tot i el rigor solemne que ha perdut i el progressiu laïcisme a la societat, les visites al cementiri aquests dies es mantenen regularment.

Altres religions, com musulmans o jueus també tenen els seus memorials als difunts, molt diferent és entre els pobles que creuen en la reencarnació gairebé immediata, pels quals una diada així seria absurda.

Si a la nostra infantesa i adolescència, la presencia de la mort no sol anar gaire més enllà de la pèrdua dels avis, que es sol acceptar amb certa naturalitat, o la traumàtica d’un amic o parent en un accident o malaltia; a mesura que l’edat avança, la “familiaritat” de les defuncions es fa més habitual.

Les generacions de la segona meitat del segle XXè, les que han viscut les transformacions, els canvis i els daltabaixos més ràpids de la història, han vist, almenys a casa nostra, un gir copernicà en el tema de la mort, la seva banalització en cinema i televisió, però convertint-la en un tabú per els infants mentre el sexe passava de ser tabú a banalitzar-se i un canvi absolut en els usos funeraris.

Fins els anys seixanta, la mort era un tema seriós, de costums i rituals funeraris rígids. Segons el grau de parentiu era obligat manifestar exteriorment el dol,  vestir de negre, abstenir-se d’assistir a espectacles i festes, de celebrar res, fins d’encendre la ràdio o ajornar esdeveniments familiars, durava mesos o inclús un o dos anys.

En pocs anys van desaparèixer els botons i els braçalets negres, inclús els sobres ribetats de negre per el correu i els enterrament ja no van anar per el carrer, des de la casa del finat a l’església amb el seguici de familiars i amics marxant a peu darrera del cotxe funerari, que encara en els enterrament de certa classe, era de cavalls.

Es va deixar de vetllar al difunt tota la nit, van desaparèixer molts convencionalismes, va aparèixer la música profana a les cerimònies o després la incineració i els columbaris, només les corones de flors, els recordatoris o les esqueles s’han mantingut. Els costums funeraris han canviat tant que si els nostres avis, aquells mateixos que van viure la municipalització del servei funerari a Barcelona el 1913, o la concessió del servei a la Casa de Caritat el 1927, veiessin un enterrament d’avui dubtarien si no estaven en un festival.

A pagès, en localitats petites a la Catalunya rural i despoblada, encara pots assistir a enterraments que poc o gens han canviat de com érem abans, però a ciutat, en una Barcelona que el 1968 va obrir el primer tanatori, els usos de l’últim comiat en aquests cinquanta anys, escandalitzarien a la gent de llavors.

No és dolent haver despullat la mort d’etiquetes i cotilles, potser abans en fèiem un gra massa, però ara hi ha comiats tant despersonalitzats i adotzenats, que costa d’assimilar el dol i respecte a la intimitat familiar que ofereix el protocol funerari està tant estandarditzada i despersonalitzada que deixa de ser íntima.

En un enterrament actual als tanatoris, la sensació angoixant d’estar cronometrat en ple procés de dol, converteix uns moments delicats i importants de la nostra vida en un formulisme, això ni ajuda al consol ni a tancar la ferida, fet encara més evident quan es tracta d’una mort sobtada i en circumstàncies traumàtiques.

La pandèmia, i no cal recordar aquí els centenars de difunts que les circumstàncies van impedir acomiadar, o les normes rígides quan va ser possible celebrar-los en una mínima presència,  han accentuat més la fredor de les cerimònies funeràries.

No només la globalització, altres factors culturals van obrint-se camí i incidint en els comiats, alguns poden semblar frívols, inclús festius, un concert o un vermut a la memòria d’un amic són cada vegada més habituals per a aquestes circumstàncies, però en el rerefons es tracta sempre del mateix: aplegar-se, recordar i oferir el suport als més propers al difunt, segurament fa cent mil anys, aquest mateix va ser el propòsit del primer funeral a la prehistòria.   

Per més que s’esforcin les companyies funeràries, avui competidores en lliure mercat, en humanitzar els seus anuncies, no deixen de mesurar-ho tot amb els criteris mercantils de la productivitat, però haurien de tenir en compte que els drets humans al segle XXI, no només han de ser garantia per una vida lliure, amb tracte decent i just, sinó que han d’incloure el poder afrontar el final dignament, sent respectat i la certesa d’un dol que podrà ser assimilat decorosament i sense entrebancs.   

Joan Pallarès-Personat