24 des. Què n’hem après de tot plegat?

Sovint critiquem els polítics per dir, i sobretot per fer, allò que més els convé; faltant en ocasions al seu suposat compromís, ja sigui expressat en un míting, ja adoptat de manera evident en militar en una determinada formació. Va en el càrrec, diuen alguns, això d’entomar les crítiques; i acceptar-les; i, fins i tot, admetre-les… i rectificar.

Ve a tomb aquest comentari, i aquest article, arran la nova situació en què ens trobem; tant a La Sagrera, com a la ciutat, al país i, fins i tot, al planeta. Aquesta història de no acabar mai. L’etern retorn de la pandèmia, en forma d’onada, que ara converteix aquest Nadal que tots presumíem que seria millor en tot un malson, veient com tornen a escampar-se els contagis i com molts negocis veuen trontollar el seu futur davant les mesures adoptades pel Govern.

Desgraciats que pretenen fer-nos la vida més difícil

Si us he de ser sincer, algunes mesures d’aquestes (i ja ho havia expressat setmanes enrere), ja m’estan bé. Ahir mateix, a primera hora del matí, en descobrir nou llaunes de cervesa en un banc, acompanyades d’altra brossa, tot i haver-hi un contenidor d’envasos a menys de quinze metres o una paperera a idèntica distància, en una plaça del barri, així com també una ampolla buida de vi a escassos dos metres d’una paperera, em vaig felicitar de la recuperació del toc de queda. Al cap i a la fi, entre la una i les sis de la matinada tinc la impressió que només circulen pel carrer pobres desgraciats condemnats a treballar de nit per fer-nos la vida més fàcil i, després, desgraciats que, incapaços de trobar fórmules d’oci més creatives i menys prefabricades, amb la seva actitud egoista només pretenen fer-nos-la més difícil.

Poc abans vaig tenir ocasió de comprovar que de la pandèmia n’hem après poc; per no dir res. La gent continua circulant per la vorera (quan li ho permeten els patinets i les bicicletes) sense procurar respectar ni la dreta ni la distància. Les fileres per esperar l’autobús, contràriament al que és de sentit comú, continuen fent-se de manera perpendicular a la via, obstaculitzant el normal trànsit de vianants. Per suposat, la distància tampoc no es respecta.

Excepcions que clamen al cel

No cal dir que totes aquestes restriccions que molta gent maleeix i que tenen com a objectiu aturar l’onada de contagis presenten fissures incomprensibles. Si resulta absurd que algú hagi de mantenir-se amb la mascareta posada a l’exterior, malgrat no hi hagi persones a cinquanta metres a la rodona, hi ha excepcions que clamen al cel, com és el fet que es permeti fumar a la via pública, quan està científicament comprovat que la principal font de transmissió és la via aèria (això sense tenir en compte el ja de per si habitual perjudici per a les persones que estan obligades a suportar els fumadors que practiquen el seu vici sense cap respecte per qui hi ha al seu voltant o que es pensen que si pregunten als altres si els molesta que fumin creuen que els interpel·lats estaran disposats a generar un clima de tensió amb l’“ingenu” intoxicador).

I és que, amics meus, les mesures ens les fem a mida. Si ens agraden, les assimilem i aplaudim el polític de torn que les ha promogudes. Si ens molesten, busquem mil arguments per eludir-les i posem ben verd el xitxarel·lo que ha tingut aquesta “ocurrència”. Som capaços de donar mil voltes al redactat per trobar-hi qualsevol escletxa que justifiqui que la nostra actuació s’adiu amb la norma; o de buscar per internet una “autoritat” que avali la nostra manera de fer.

Després ens queixem de la demagògia i del populisme, però cada dia més estem més avesats a què ens diguin el que volem escoltar i no parem atenció al que no volem que ens diguin. Deuen ser, potser també, efectes colaterals o secundaris d’aquesta maleïda pandèmia que no s’acaba.

Caminem com funambulistes

No n’aprenem i, el que és pitjor: ens neguem a aprendre. Caminem com funambulistes per aquesta fina corda de la vida fent equilibris buscant les nostres certeses en un món d’incerteses. Com a individus i com a societat.

Disculpeu la reflexió. Crec que sempre és bo aturar-se, mirar enrere, veure d’on venim i com hem fet el trajecte abans de tirar endavant. I aquests dies probablement són propicis per a la reflexió.

No vull acabar aquest article sense desitjar-vos un molt bon Nadal, La Sagrera! Ens en sortirem!      

Jordi Vilagut