30 gen. Les bruixes i el Parlament
Cada dia hi més notícies que les has de llegir dues o tres vegades i encara no et queda clar si són certes o una broma, a més els mitjans, pretenent ser originals però copiant els uns dels altres, procuren empastifar el fet amb algun afegit de collita pròpia i encara ho emboliquen més.
Recentment el Parlament de Catalunya, el constituït el 12 de març de 2021 i que en tot l’any ha aprovat dues lleis (la dels pressupostos i la d’acompanyament de comptes) en 21 sessions plenàries, ha aprovat indultar a les bruixes catalanes, aquelles desgraciades que van pagar amb la vida, especialment pels voltants del 1619 al 1629, les enveges i frustracions delsseus veïns en mig d’una histèria col·lectiva.
És normal i legítim que un parlament democràtic d’un país homologadament civilitzat repari injustícies i rehabiliti la memòria d’aquells qui les patiren, més enel nostre cas, prou sensibles perquè no només les han patit les generacions veteranes, sinó que encara –als tribunals internacionals em remeto– es continuen patint massa sovint.
Els que costa més d’entendre és com el President de la Generalitat en persona ens ho anuncia i quatre dels grups parlamentaris registren la proposta i aproven la resolució en uns dies que el Parlament acaba de passar per un escàndol de privilegis laborals, jubilacions i sous escandalosos, amb la gent que li puja la mosca al nas i una sensació de confusió i desgovern, estesa.
La COVID i les mesures desorientadores, la sanitat rebentada, el preu de l’electricitat, els abusos d’una banca extractiva, els tràmits amb unaadministració indolent, ajudes catastròfiques que ni es paguen ni es pagaran, agressions a la nostra escola, casos de corrupció i malversació continuats, la pagesia maltractada… però la preocupació dels escollits a les urnes per a que aturin tot això i liderin la solució, el que realment és la seva prioritat no rehabilitar el país, sinó la memòria de les bruixes.
Persones solidaries i progressistes, amb un passat catalanista i d’esquerres, que encara no saben on és el seu pare o el seu avi des de la guerra, trobaran una frivolitat que la “memòria històrica” sensu lato, equipari el seu parent desaparegut a les bruixes del segle XVII, quan encara queda tant per fer.
El que la ciutadania demana als seus representants no són càbales, formules màgiques. encanteris, ni remeis de bruixa, sinó solucions als problemes, debats i no aquelarres, tocar de peus a terra en el present i no projectar el futur amb una tirada de cartes de tarot.
Joan Pallarès-Personat