20 març És la guerra!

S’anomena Discussió Bizantina o també Discutir sobre el sexe dels àngels a aquells debats inútils i innecessaris on tothom sap que mai no s’arribarà a cap conclusió i que serà, segur, una pèrdua de temps i d’energies.

L’origen de la dita és de quan el 1453 els turcs assetjaven Constantinoble, la capital de l’Imperi Bizantí, amb l’enemic a les portes, un grup de teòlegs, aliens a la tràgica realitat, sostenien un gran debat doctrinal sobre si els àngels tenien o no tenien sexe.

La nostra societat, en col·lectiu, manté conductes infantils i, com els nens, centrem l’atenció en la darrera joguina que ens ensenyen. Sense judicar quina és l’amenaça més greu, la pandèmia va desplaçar a l’escalfament i el canvi climàtic, com ara la guerra ha acabat vencent, només mediàticament, al COVID: com en un joc, confonem les dramàtiques amenaces, per distraccions.

La premsa, la ràdio, els mitjans de comunicació, intenten explicar la realitat, més bé interessada, parcial i distorsionada, del que passa. Desprès, cadascú en farà la interpretació que li convingui i, pel que es pot veure, col·lectivament, aquí ningú no s’ha adonat encara que estem en guerra, tots, qui la fa i qui la mira que, quan plou, plou per a tothom.

Cert és que no hi ha tancs al Pont de Calatrava ni estant bombardejant la Meridiana, però en un món tant fràgilment globalitzat com el nostre d’avui, tres milions de fugitius del seu país tenen un impacte important més enllà dels estats fronterers i el problema d’ara no seran només les pasteres; el cereal conreat a quatre mil quilòmetres és imprescindible per tenir cada dia pa tou al forn del carrer Martí Molins i un conflicte llunyà ens pot deixar sense tinta per els bolígrafs o sense agulles de cosir, encara que la gent només parli del gas i, sobretot, de la benzina perquè molts que tenen més rodes que cames, sense automòbil se’ls hi acabaria el món.

Davant d’una guerra tant distant que des d’aquí ni sentim el soroll de les bombes ni la remor dels combats, però en canvi és tant propera com per a encarir-nos la vida a límits insuportables i mancar-nos productes bàsics, tots ens proclamem pacifistes, però no dels partidaris de la pau, sinó que prenem partit per a un i blasmem furiosament a l’altre, i cridant a cor No a la guerra! uns quants aprofiten el conflicte per a exigir les seves reivindicacions, fins presentar-les de manera més agressiva, aquesta setmana passada la conflictivitat al carrer ha crescut desmesuradament mentre d’altres han amenaçat en sumar-s’hi, alguns també li van buscant rèdits polítics al conflicte i a la conflictivitat paral·lela i no tardarem a veure els qui fan fortuna amb el tràfic i l’especulació, en períodes històrics com ara, sempre hi ha conflictes socials amb rerefons estratègicament bèl·lic.

No és un joc, és la guerra; no és un simulacre de solidaritat per quinze dies, és la guerra; no és una lluita d’interessos i mercats, és la guerra; llarga o curta, és la guerra i en una guerra mai no guanya ningú, perd tothom i també els neutrals, les guerres no pregunten i perden també els qui no volen acceptar que estem en guerra.

Una guerra que encara no fa un mes que dura, ja es calcula que ens fa recular un punt el PIB mundial, la majoria de països que passen una guerra, quan callen les armes, no parteixen de zero, sempre parteixen almenys de vint o trenta anys enrere, perquè les guerres comencen, però difícilment s’acaben, poden callar els canons, poden tornar els soldats supervivents a les casernes, però ni res tornarà a ser com abans i les conseqüències duraran vàries generacions i dissortadament mentre en el món quedi un sol conflicte, tota la humanitat viurà en guerra.

Joan Pallarès-Personat