10 abr. La storia siamo noi. (La història som nosaltres)

Era el 10 d’abril de 1972, avui fa just cinquanta anys, queia en dilluns i de bon matí a l’edifici del número 43 de la Via Laietana hi havia corredisses. Al migdia anterior, diumenge 9, uns quants xicots havien estat detinguts prop de la que llavors era la presó de dones, a la Trinitat Vella, i la policia, la Brigada Político-Social anava de corcoll perquè cap ni un de la colla detinguda no era conegut d’ells i per tant no sabien de quin peu calçaven aquells nois que acabaven de passar la primera d’unes quantes nits en un quarto de reixes.

Bé, tant com no saber de quin peu calçaven tampoc, perquè era clar que els havien detingut en considerar-los rojos, conspiradors, comunistes, desafectes, separatistes, sindicalistes, agitadors, marxistes, leninistes, anarquistes, trotskistes i stalinistes, tot en una, a l’engròs, com si algunes de les etiquetes no fossin contradictòries i fins antagòniques, però els desconcertava no conèixer la mare dels ous, el no saber a quin grup pertanyien.

Naturalment que segons el seu manual de buenas practicas saber la filiació política del detingut era ben fàcil, només calia preguntar-li i, si es feia el pagès, pitjor per a ell, perquè aplicant les tècniques del manual en poca estona podia facilitar des de l’adreça del sogre de la padrina de bateig fins a la llista dels reis gots recitada a l’inrevés, de Don Roderic fins Ataulf, però es veu que per els “superiors” portar detinguts uns nois a comissaria sense haver-los olorat i controlat prèviament, posava en evidència que se’ls hi escapaven coses i que no dominaven del tot el “cotarro” dels subversius.

Ha passat mig segle, la Trinitat Vella ha canviat força, Via Laietana 43 potser no tant, als xicots detinguts aquell abril de 1972 quan estaven engrescats en la lluita per la llibertat i la democràcia, encara els hi restava un llarg camí i alguns avui encara no s’han aturat.

Memòria històrica? Memorial Democràtic? Sempre és preferible la història a seques, encara que sovint estigui mal escrita. En cinquanta anys, quants somnis s’han realitzat? Quantes realitats s’han assolit sense ni haver-les somniat? Quantes esperances s’han llençat a la claveguera? Quantes vegades hem equivocat el camí?.

D’aquell grup de xicots algun s’ha esvaït i qui sap on para, un altre va assolir responsabilitats polítiques de nivell; també qui acabada la carrera dirigí l’empresa del seu papà i va canviar reunions clandestines per navegar en el seu iota; un va ser metge, sempre a la bretxa, la covid se’l va emportar fa un any; o el poca-solta que redactava manifestos i octavetes i acabà de periodista, però ningú d’ells s’enganxaria avui cap de les etiquetes que els hi col·locava la Brigada Político-Social o, al més estirar, algú se’n quedaria una i, encara, descolorida.

Memòria Democràtica? Més bé records vius dels que no en solen parlar amb ningú, potser n’han comentat una pinzellada a les filles, però amb les nétes mai no n’han dit res perquè saben que tampoc no els entendrien.

Tots però cada 9 d’abril se’n recorden de la data que els hi va canviar la vida i la condicionà durant molts anys, cadascú ho fa a la seva manera, potser escoltant a Francesco de Gregori i la seva cançó La storia siamo noi i tancant ells ulls senten la pluja d’aquell migdia als carrers enfangats de la Trinitat Vella, o recorden el camí cap a Via Laietana, passant pel carrer Gran de la Sagrera, en un Land Rover Santana, llarg, amb un gris amb fusell, seient a cada costat.

A vegades el Memorial es porta a dins perquè:  

La storia siamo noi, siamo noi che scriviamo le lettere,

siamo noi che abbiamo tutto da vincere, tutto da perdere.

E poi la gente, (perchè è la gente che fa la storia)

quando si tratta di scegliere e di andare,

te la ritrovi tutta con gli occhi aperti,

che sanno benissimo cosa fare.

Quelli che hanno letto milioni di libri

e quelli che non sanno nemmeno parlare,

ed è per questo che la storia dà i brividi,

perchè nessuno la può fermare.

La storia siamo noi, siamo noi padri e figli,

siamo noi, bella ciao, che partiamo.

La storia non ha nascondigli,

la storia non passa la mano.

La storia siamo noi, siamo noi questo piatto di grano.

Joan Pallarès-Personat