12 abr. La Setmana Santa

Almenys quatre dies de pont, pensen molts, d’altres faran festa una setmana llarga: això és Xauxa!. Això és Setmana Santa!.

La societat occidental, totalment secularitzada, manté i defensa com una conquesta laboral el calendari cristià: festius dominicals, Setmana Santa, Nadal i alguna altra diada segons cada país.

No sempre ha estat així, no fa pas tants anys la Setmana Santa tenia un rigor i uns costums inamovibles. Durant sis divendres, els de la Quaresma, fins arribar al dels Dolors, berenàvem bunyols i l’entrepà del matí era de tonyina o de sardina de llauna, perquè eren dies de dejuni i no es menjava carn.

Pel Diumenge de Rams, amb una branca de llorer o un palmó que compràvem a un firaire el dissabte, anàvem a l’església a beneir el ram, recordàvem litúrgicament l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. Era dia de lluïment, vestíem el millor que tenien i, generalment, estrenàvem alguna cosa, ni que fossin uns mitjons, ara encara ho continua sent, en especial pels menuts.

Dijous Sant, a la tarda és celebra la Missa de la Cena del Senyor,una litúrgia llarga, amb lectura de la Passió, el sacerdot renta els peus a uns fidels i tot evoca el Sant Sopar. Abans de la diàspora turística les esglésies s’omplien, la ciutat o els pobles es sumien al silenci, ningú no feia obres, a la mainada no ens deixaven jugar a pilota i la ràdio emetia música sacra o clàssica.

Divendres Sant no es celebra l’Eucaristia, el dia abans s’han despullat els altars, a les esglésies el Santíssim es col·loca en un altaret anomenat monument, una construcció d’art efímer en el que rivalitzaven les parròquies, sent costum, a les ciutats, de recórrer-ne les de barris propers per visitar els monuments, cosa que es feia en família, avis, pares, fills, tots plegats.

Ara que a la Setmana Santa s’omplen les discoteques de la costa, la gent organitza festes a muntanya, cadascú fa la seva, llavors eren dies en que tancaven els cinemes, o només oferien pel·lícules de rerefons religiós, relatives a la història sagrada, però hom passava el temps participant o admirant les processons, sobretot Dijous i Divendres Sant, algunes de gran valor artístic i patrimonial han perviscut d’altres processons s’aturaren en els canvis sorgits del Concili Vaticà II als anys seixanta.

Avui hi ha processons civils, que no cíviques, en carreteres, autopistes, aeroports, estacions de ferrocarril i restaurants dels hotels, no hi ha penitents, ni gent amb ciris, però si que compleixen penitència en llargues esperes, demores, cancel·lacions o arrossegant feixugues maletes per a expiar qui sap si els pecats de la luxúria de voler aparentar.

El que més sobtava als infants de fa més de mig segle era el silenci d’aquells dies, ni els gossos bordaven i encara l’àvia ens deia que quan ella era jove, ni els carros circulaven i fins s’aturaven els tramvies. Tot plegat contrastava amb la llicència de poder anar a matar jueus. Durant uns moments i en l’anomenat ofici de tenebres es permetia a petits i grans fer gran remor amb pals, ric-racs o picant de peus conta als bancs a dins del temple, un lloc on sempre si parlàvem ho havíem de fer xiuxejant i, en els dies de màxim silenci, se’ns permetia fer gatzara i soroll, cosa que ens semblava el nirvana de les celebracions.

Divendres Sant a la tarda, per a la gent jove, des del final de l’adolescència i joves fadrins i fadrines fins al casament, era costum sortir en colles al camp a buscar farigola, deien que la farigola collida el Divendres Sant té millors virtuts, sent un dia on el contacte entre nois i noies tenia certa permissivitat que no es donava en altres diades de l’any on pares i mares eren molt estrictes amb les sortides de les noies.

Entre mates de farigola i brots de romaní dels turons propers al poble o a la ciutat, moltes persones poden explicar tendres històries farcides d’innocència d’un Divendres Sant on van tornar a casa amb un ram de farigola, havent donat un tros del seu cor. Aquell món era així, tant diferent al d’ara!.

La nit de dissabte a diumenge és la Vetlla Pasqual, la Resurrecció de Crist, el fidels acudeixen a l’església abans de mitja nit per a encendre el Ciri Pasqual i celebrar l’Eucaristia, és la cerimònia més important de l’any per els cristians, una missa que avui, en alguns llocs. la inicien més d’hora, en fer-se fosc.

Diumenge de Pasqua representava el retorn a l’alegria i a la vida sense restriccions, els cinemes estrenaven les grans pel·lícules, els teatres les millors obres, i els padrins regalaven la mona al fillol, una mona que havien anat mirant als aparadors de les pastisseries des d’una setmana abans i era el gran pastís de l’any; ara molts pastissers venen mones fins a la capvuitada, perquè la gent per Pasqua és fora i se la mengen el diumenge vinent.

Dilluns de Pasqua, festiu, era temps d’anar a fora, d’aplec a alguna ermita, a fer un arròs, a menjar una mona, començava fins a l’octubre la temporada d’aplecs a tot Catalunya; avui és el dia del retorn, de la temença a l’embús a la carretera o al col·lapse a l’aeroport, dia de maletes, de la tristesa del s’ha acabat i de consultar altra cop el calendari litúrgic: Com cau la Quinquagèsima? Quin dia es la Pentecosta? No per fervor religiós, sinó perquè per la majoria el Dilluns de Pentecosta es festiu i… aquests dies hem estat tant bé!.

En una societat que viu del que sembla, que no ets res més que el que pots explicar, Dimarts de Pasqua, quan tothom torna a la feina, per a molta gent no hi ha pitjor vergonya que admetre que la Setmana Santa l’han passat a casa.