05 juny De savis i de pedants

Ni la cultura ha d’anar necessariament acompanyada d’una gran intel·ligència, ni per ser intel·ligent cal tenir una gran cultura ni grans estudis, sinó seny, sentit comú i dir-li al pa, pa, i al vi, vi. 

Miguel de Unamuno, a més de ser un intel·lectual era un erudit i una persona tan crítica que es va barallar amb tots els governs i règims perquè qui mana mai no li agraden les opinions lliures, menys encara si li són adverses i sostenen arguments sòlids, d’aquí que l’home acabés malament amb tothom. 

Unamuno, al que alguna gent de la cultureta no els hi cau bé perquè va gosar  dir que als catalans “ens ofegava l’estètica”, té moltes frases i raonaments sòlids, com aquella que no és el mateix vèncer que convèncer, però una de les que recordo sovint és la que diu que un pedant és un estúpid adulterat per els estudis. 

Tenim tendència a deixar-nos portar i acceptar sense analitzar, les opinions d’aquells que ostenten títols i currículums, o que la seva vida té projecció més o menys pública, alhora que menystenim els parers dels que practiquen oficis  humils, tot i saber que la saviesa no té res a veure amb el grau de formació. 

Daniel Arasa, en el seu llibre  “Dios no pide el currículum” aparegut recentment, amb una gran valentia ens dona un grapat d’exemples de coses totalment supèrflues que sobrevalorem, alhora de com ens entabanen amb veritables paranys que devorem i païm amb tota naturalitat. 

Ens delim contemplant la dificultat i la complicació, lloem l’esforçat sofriment d’un cirurgià al quiròfan, un esportista –gladiador modern- al camp o un ferrer forjant, quan realment hauríem de preuar la modèstia vocacional i la identificació de la persona amb el seu treball com grans aportacions. 

Procurar fer cada dia les coses millor és una aspiració legítima, voler ser cada dia el millor, és funest, aquesta és la diferència entre una persona assenyada i  un pedant,  la seva supèrbia el porta a pixar fora del test, a penjar receptes de cuina en un grup de WhatsApp d’estudiosos dels lepidòpters o a parlar de fotografia en un col·loqui sobre salut i qualitat de vida; el pedant blasma tot el que no ha fet ell, té enveja que els demés facin coses, ell amb tal de donar-se-les de llest, li busca els tres peus al gat a tothom perquè un pedant, quan troba algú que no l’aplaudeix, procura esfondrar-lo. 

Diuen que el desagraït Eugeni d’Ors li llegia a la minyona els seus articles i si la criada els entenia, llavors en Xenius els rectificava, no fos cas que si els lectors l’entenguessin, creguessin que no era un gran intel·lectual. 

Un pedant també pot ser erudit, però sigui o no sigui erudit, sempre ens refregarà per els morros que la seva il·lustració supera la de la resta dels mortals, envejarà tot allò que ell no hagi fet i de savi, en canvi, no ho serà mai, perquè la clau de la saviesa rau sobretot en la discreció, la modèstia i en la humilitat.  

Joan Pallarès-Personat