23 juny El Sant Joan que vaig conèixer
El Sant Joan que vaig conèixer era molt diferent al d’ara. La generositat de les fogueres contrastava amb l’austeritat de la coca, el cava i els petards, a diferència d’ara, en què ens gratem més la butxaca per omplir la taula i eixordar el veïnat però ja no recollim fusta vella amb la il·lusió de muntar un pal de paller per encendre així que el sol declina en el fals equador de l’any.
A casa no gastàvem ni una pesseta en pirotècnia. Als riscos que argumentaven els pares s’hi afegia una economia domèstica migrada que no permetia gaires capricis. Això no estalviava, tanmateix, viure la festa amb plenitud, perquè recórrer el barri per trobar mobles vells que servissin de combustible resultava tan engrescador com recollir paper o ferralla perquè el drapaire ens compensés amb un duro que destinàvem a quatre xiclets o a una bossa de pipes.
La impaciència ens consumia
La nit de la revetlla semblava que no volia arribar mai. Teníem la impressió que aquell dia al sol li costava més d’acomiadar-se i la impaciència ens consumia a
l’hora d’engegar una flama que encara no baixava del Canigó i que mai no esperava a què es fes fosc. Contemplava amb relativa enveja els vailets que acumulaven petards, no gran cosa més que piules i mistos garibaldi, unes tires de paper que avui dia no arribarien ni a foc d’encenalls vistos els explosius que la indústria pirotècnica ha desenvolupat per al consum popular. Encara recordo que, amb una pesseta, et donaven uns vint centímetres d’aquell rotlle empeltat de fòsfor i sogre (sospito, perquè soc de lletres i la química la vaig aprovar com bonament vaig poder). A cada dos centímetres, aproximadament, una petita dosi d’aquell compost petarrellejava així que aconseguies fregar-ho amb una superfície rugosa que, invariablement, trobàvem a les parets dels edificis. Fins i tot tinc gosaria dir que avui resultaria més difícil activar aquells innocents entreteniments, perquè l’arquitectura urbana ha esdevingut més “polida”. Algun cop que vaig aconseguir alguna pela confesso que vaig comprar-me’n d’amagat dels pares, que tampoc haurien entès que m’hagués gastat els quartos en bombetes, a dos rals el petit artefacte que podies comprar en una papereria que hi havia al carrer Martí Molins a tocar d’un Vallès i Ribot que ni hi era ni se l’esperava perquè l’havien batejar com a Dalmacio de Mur. M’atreviria a dir que aquells carrers encara s’entollaven quan plovia perquè no coneixien l’asfalt.
Més enllà del foc, i a mida que anaren passant els anys, la música aterrà al barri i emblemàtiques orquestres com la Plateria o la Mirasol arribaren a amenitzar les nostres revetlles. També a mesura que el temps avançà, les respectables piules esdevingueren arraconades progressivament per temibles cartutxos que, any rere any, adquirien perillosament més potència, com si s’hagués iniciat una cursa per veure qui treia l’artefacte més sorollós. Paral·lelament, unes butxaques més curulles permetien accedir a fonts més sofisticades i a coets més espectaculars, en un escenari on s’iniciava, així mateix, una competició entre artificiers afeccionats per contrastar qui havia destinat més pressupost a la pirotècnia i qui aconseguia generar més admiració.
Empatx de petards
I a mesura que el temps avançà també es perdé la mesura. Hi hagué uns anys en què, un mes abans de Sant Joan, retronaven contínuament pels carrers autèntics trons. Fins al punt que, quan arribava la revetlla, estàvem empatxats de petards i havíem maleït mil vegades aquells galifardeus que engegaven la metxa sense solta ni volta, ignorant la tradició del solstici estiuenc i amb l’única finalitat d’emprenyar el veïnat. Jo ja havia madurat i feia temps que celebrava haver destinat els meus pocs estalvis a opcions d’oci més consistents; entre altres raons perquè comprovava que l’efecte (visual o sonor) d’aquests enginys els experimenta tant el qui l’engega com la resta. Entenc la il·lusió que genera en molta gent poder il·luminar el cel de color i fantasia. Em costa més d’entendre gratar-se la butxaca per aconseguir un pet. I encara em costa molt més comprovar com famílies que, si més no en aparença, no poden permetre’s necessitats bàsiques, esmercin (també aparentment) tan pressupost en aquests materials.
Si bé en els últims anys havíem assistit a una certa moderació, pel que fa a aquells excessos que situo al tomb de segle, enguany m’ha sorprès comprovar el “silenci” dels dies previs al solstici. A pocs dies per a la revetlla, si he sentit un petard ha estat testimonial; i possiblement tot coincidint amb la culminació d’algun èxit esportiu. Ignoro si aquesta és una conseqüència més de la pandèmia, que ha modificat els nostres hàbits en molts aspectes. Tampoc no m’he informat respecte a com evolucionen les vendes pel que fa a la pirotècnia, més enllà d’haver sabut que, aquest cop, la crisi de subministrament ens empenyerà a consumir més producte local i menys d’importat. Jo continuaré invertint exclusivament en producte local: un bon cava i coca de Sant Joan, tot recordant l’estimat Jaume Sisa i el seu cèlebre musical i tot gaudint de l’arribada, des del Pirineu, d’una flama que en Lambán no podrà apagar mai.
Bona revetlla a tothom i molt bon estiu!
Jordi Vilagut