03 jul. La senzillesa és molt elegant
Fa un parell de mesos, quan encara no havia arribat la calor, esmorzant a una granja del barri, menjava tranquil·lament la meva torrada quan sentia com a la taula del darrera un home parlava d’alimentació sana, afirmant al ell no ingeria qualsevol cosa, que al seu cos no hi entraven substàncies estranyes, res d’aliments amb pesticides, hormones, conservants, vaja, un defensor a ultrança de la vida sana, que fins i tot, d’oïdes, semblava un entès convençut.
Acabat d’esmorzar vaig alçar-me per anar a la barra a pagar, fins aleshores només el coneixia “d’oïda”, des de la barra vaig poder posar-li cara i, ho sorpresa, ja he dit que això va passar fa dos mesos, quan encara feia prou fresca, però l’home, que aparentava estar cap a la quarantena, anava en pantalon curt i samarreta màniga curta.
Anava “detapat” i aquí ve la segona part, mostrava una bona superfície epidèrmica, cames, braços i coll tatuats, no deixaven veure un centímetre de pell original en blanc, el seu cos, o almenys la part que mostrava estava totalment coberta de substàncies alienes i no se si tant “naturals” de tinta de tatuatge.
Òbviament la tinta no s’ingereix, cadascú és amo del seu cos, però les paradoxes, encara que hi hagi tintes vegànes per a tatuar, són clares i les contradiccions evidents.
Avui vestir bé, anar endreçat o pentinar-se, no s’estila; per sort ens hem tret moltes cotilles, com aquelles de vestir de dol i hem guanyat en comoditat i funcionalitat, la informalitat en el vestir no és dolenta, però no crec que sigui massa còmode anar amb el melic a l’aire fins en rúfols dies hivernals, portar els pantalons a mitja cuixa deixant els calçotets per fora o deixar que els tirants de la samarreta llisquin braç avall… no, no és descurança ni distracció, és afany de cridar l’atenció i no precisament cap a valors i qualitats de la persona.
Es positiu haver fet de la informalitat normalitat, no cal filar tant prim ni subjectar la nostra indumentària i comportament a etiquetes prefixades, però pel camí hem institucionalitzat el mal gust i l’astracanada grotesca, confonent senzillesa i l’espontanietat, bases de l’elegància, en moda i la moda en la obligació de cridar l’atenció, que no és més que un signe de superfluïtat.
Vestim, actuem, ens comportem, vivim, com si estiguéssim en un aparador, mostrant el que falsament creiem qualitats, com si nosaltres fóssim la mercaderia a vendre. Quan era petit la meva àvia sempre en deia que a les Rambles es veia de tot, ai les Rambles, aquelles Rambles!. Si no eren res: avui fins la gent que acudeix al tanatori de Sancho de Àvila als enterraments, les supera amb escreix!!!.
Joan Pallarès-Personat