22 jul. Relleus

El curs arriba al final i, a l’igual que els mestres han avaluat els alumnes, moltes associacions aprofiten el moment per fer bagatge de la temporada i sospesar com ha evolucionat aquesta darrera temporada. Vaig tenir ocasió d’assistir, la setmana passada, a una d’aquestes sessions en què, en una trobada distesa però no exempta de rigor, repassàrem la trajectòria seguida en aquests últims mesos.

La principal preocupació entre els presents fou la falta de relleu. Entre els presents a la reunió es detectava cansament pels esforços esmerçats en aquests anys. La pandèmia ha passat factura a tothom i ens ha afectat de molt diverses maneres. Mantenir el tipus en aquest context no ha estat fàcil i, a banda d’haver hagut de fer front a desenvolupar determinades activitats en unes condicions impensades i poc desitjables, l’esgotament ha impactat en qualsevol de les persones que ens envolten.

On és la joventut del barri?

Sobre la taula ens vam preguntar on era la joventut del barri. Probablement tenen els seus propis punts de convivència, com l’Espai Jove Garcilaso, el Centre Cívic, La Torre de La Sagrera, la Nau Bostik… Però, més enllà dels escenaris físics que puguin actuar com a eixos vitals per als joves de La Sagrera, també ens qüestionàvem si aquest col·lectiu, en general, manté algun tipus de neguit envers el barri o els interessos que els mou són aliens a la nostra realitat més propera.

És cert que els que ens plantejàvem aquests temes pertanyem a una generació molt diferent, que va viure la joventut en un context social que no té res a veure amb l’actual i que comptàvem amb unes aspiracions molt allunyades, aparentment, a les que observem en aquells nascuts unes quantes dècades més tard que nosaltres. Tan cert com que som conscients que els joves d’avui dia s’enfronten a un futur incert i complex. L’impacte de la Covid en aquest grup d’edat no ha estat menor, i si la seva situació ja era prou difícil dos anys i mig enrere, ara mateix podríem dir que s’ha agreujat. La manca d’oportunitats professionals mitjanament admissibles incideix negativament en els ànims de la generació més ben formada de la Història, convertint-la justificadament en escèptica i descreguda. Si a aquesta circumstància hi afegim la silenciosa tasca de les més diverses formes de poder, tant les públiques com les privades, orientades a aconseguir l’atomització de la societat per tal de controlar-la, domesticar-la i sotmetre-la més fàcilment, és comprensible que el panorama a què ens aboquem no sigui precisament engrescador.

Combatre l’aparent desafecció

Així les coses, ens caldria un exercici de reflexió per saber com podem connectar amb aquests joves que, més d’hora que tard, hauran d’assumir el relleu en el lideratge que, a tots els àmbits però també a La Sagrera, és necessari en tota organització; per molt que el món pugui caminar cap a estructures més horitzontals i allunyades de les rebutjades jerarquies. Caldrà una tasca que combati aquesta aparent (confiem que sigui aparent) desafecció (general, perquè sortosament seguim comptant amb joves veïns compromesos, ni que siguin esporàdics) amb el barri i aconseguir que s’involucrin en la lluita per la millora contínua del nostre entorn immediat. I, així mateix, treballar per mirar de transmetre’ls aquell esperit i aquell sentit crític que, en el seu moment, va aconseguir que a La Sagrera, i també a altres barris i pobles, sorgís gent disposada a transformar la societat de manera independent, desinteressada i solidària.

Tot això, sense oblidar-nos que ens calen incorporacions entre totes les franges d’edat i que, a curt termini, hi ha persones que demanen justament el relleu en les seves responsabilitats. Persones que no deixaran mai de donar servei al barri però que sí tenen dret a fer un pas al costat.

Jordi Vilagut