31 jul. Els traficants del Franquisme
A primers dels anys seixanta, sent un nen, vaig començar la meva vida excursionista i durant dècades, els muntanyencs teníem tres grans enemics: les urbanitzacions, els trialeros i els domingueros.
Els dos darrers, menys que més, s’han controlat; de les urbanitzacions com a enemigues hostils de la natura, han tingut de passar quaranta tres anys d’Ajuntaments democràtics, vint-i-cinc mil incendis forestals i ben bé cent quaranta mil hectàrees cremades (xifra aproximada que de cert no se sap) només a Catalunya, per a que un grup d’alcaldes del Bages, davant el darrer gran incendi del Pont de Vilomara, s’hagin reunit, emprenyats, i dit prou.
Mentre la resta d’Alcaldes callen, aquests li demanen a la Generalitat que resolgui la problemàtica de les urbanitzacions no recepcionades o amb dèficits urbanístics, però realment el que s’hauria de dir, clarament, és que a Catalunya, herència del franquisme, hi ha milers d’habitatges il·legals, assentats en urbanitzacions sense permisos, que no tenen ni clavegueram, que l’aigua o la llum va arribar conculcant llicències de manera irregular i que van destrossar milers d’arbres sense miraments.
El franquisme no és només el de la memòria històrica, el de les cunetes i el de Via Laietana o el de l’estraperlo i els especuladors, a la dècada dels seixanta, a la costa o a la muntanya, una colla de delinqüents, en connivència amb propietaris rurals i la vista grossa o interessada de les administracions, protegits per caixes i bancs, van rebentar els nostres boscos alçant urbanitzacions que només unes poques complien els requisits legals.
Els promotors calculaven que venent el 25% de les parcel·les el negoci era rodo i que difícilment podien aspirar al 30 o 35% de la superfície venuda, de manera que parcel·laven, obrien carrers, venien enmig d’un gran desplegament publicitari i molta pressa i, sense completar els compromisos d’urbanització, desapareixien cap a un altre negoci a uns altres boscos.
Els compradors, en general gent humil adquiria enlluernada el terrenys, s’anaven fent la casa poc a poc, alguns inclús construint ells mateixos cada diumenge la torre, fent-la de pedaç en pedaç quan disposaven de diners. El que els hi havia promès no tenia res a veure amb el que seria, però ells inclús en els casos que se’ls advertí de la il·legalitat, tiraven endavant sense permisos, tot valia en aquelles urbanitzacions que, sense respectar la toponímia portaven noms rutilants com El Valle de Los Reyes, El Mirador del Mediterráneo, El Pinar del Paraíso.
Moltes urbanitzacions tenen prou taques negres i no poques irregularitats, l’administració ha aconseguit l’enderroc d’alguna, com l’exclusiva i d’alt standing del Parc Natural del Cap de Creus, o alguna casa fastuosa alçada sense llicencia a Collserola.
La Generalitat de Catalunya, prop dels cinquanta anys de la seva restauració, aquesta setmana anuncia que frena la construcció de 46.800 habitatges a la costa, quan fa un any en va aturar 15.000 a la Costa Brava i 8.000 al Pirineu… anem tard, molt tard en la conservació de la natura i del paisatge, més encara quan ningú s’actua igual en els boscos de les serralades interiors, els sembrats de les planes o les ribes dels embassaments, perquè els nostres paisatges també són senyals d’identitat nacional.
Recuperar el paisatge també és fer memòria històrica i democràtica, el drama de cada estiu, la massa forestal cremada, els focs que els provoquen moltes causes, les principals són antròpiques i la majoria per la supèrbia de creure que la naturalesa és per a gaudir-la, quan la realitat depenem d’ella: especular amb el medi ambient es tan reprovable com traficar amb esclaus.
Joan Pallarès-Personat