09 set. Teixit comercial

Amb l’inici de curs, comprovo que el paisatge comercial també ha sofert canvis. Possiblement el més visible, perquè hi ha una ocupació de superfície considerable i perquè la gran cadena que hi ha al darrere n’ha fet publicitat, és la instal·lació d’un supermercat de grans dimensions a Berenguer de Palou. No sorprèn aquesta inauguració, atès que ve a cobrir la demanda de centenars de nous veïns que s’han instal·lat a La Sagrera tot coincidint, casualment, amb l’etapa de la pandèmia… i més que se n’incorporaran en els pròxims anys un cop edificada la promoció immobiliària que hi ha en projecte al costat.

El passeig pel barri també m’ha fet descobrir l’imminent estrena d’un altre local, aquest a la Meridiana, que no em fa tant goig. L’oferta del comerç en qüestió és d’aquella que, des del meu punt de vista, caldria rebutjar de totes totes: roba barata de mala qualitat rere la qual hi ha una indústria sostinguda en la producció llunyana sense respecte per a unes mínimes condicions laborals per als treballadors alhora que fomenta un consum irresponsable i insostenible, atès que contribueix a generar un munt de residus. Tanmateix, no descarto que, a la vista de com es perfilen els pròxims mesos, aquesta botiga aconsegueixi captar un munt de consumidors enlluernats pels preus i que no tenen possibilitats de qüestionar-se quins són els criteris a l’hora de seleccionar on satisfan les seves necessitats.

Agafa els diners i plega

També he pogut comprovar que alguna taverna de tota la vida, amb cert pedigrí fins i tot, no només ha canviat de nom sinó d’imatge i, possiblement, d’oferta. Rere el taulell he vist que el personal, òbviament, no era el mateix i que responia a un perfil habitual en molts comerços del barri. Gent que havia començat amb incursions esporàdiques amb restaurants de cuina exòtica, que posteriorment havia provocat la proliferació de basars i que, més tard, ha anat ocupant locals comercials, preferiblement de roba i bars. Amb una oferta sobre la taula, molts botiguers fastiguejats del tracte de l’Administració, han optat per agafar els diners i oblidar-se de mals de cap.

Igualment, he passat davant d’una fruiteria on m’ha cridat l’atenció un rètol en què s’anunciaven “productos latinos”. Ignoro si els dependents, que amb prou feines aconsegueixo que m’atenguin en la llengua vernacla, sabrien satisfer-me si els demano una mica de caseus o de lenticula. A veure si hauré de tornar a estudiar-me bé les declinacions…

La revolució digital

A tot això, malgrat ser diumenge a la tarda comprovo que les furgonetes d’Amazon continuen circulant pel barri i aparcant allà on els rota. Com també circulen com els rota els ciclistes, ‘riders’ per ser curosos, carregats amb aquells maletots tan cridaners com antiestètics i poc anatòmics. Aquesta és la revolució digital que ens pregonaven: la de pobres desgraciats que a cop de pedal transporten menjar per aconseguir quatre engrunes.

Doncs aquest és el panorama comercial poc engrescador amb què em sorprèn el nou curs. I aquest és el panorama que ens hauria de fer reflexionar a tots els veïns. Perquè, amb l’escenari que ens ve a sobre, si no donem suport al teixit comercial de La Sagrera, al que des de fa tants anys venen sostenint comerciants del barri, tot això se’n pot anar en orris. Si deixem caure el nostre comerç de proximitat, si deixem que els nostres veïns detallistes deixin caure les persianes dels seus negocis, el nostre entorn pot acabar desertitzat. 

Ànima sagrerenca

Molts altres llocs han patit ja aquesta xacra, en què els punts de venda han anat caient un rere l’altre com a fitxes de dominó i han deixat un paisatge desèrtic, sense vida. Si volem que La Sagrera conservi la seva ànima, caldrà que entre tots sostinguem també els nostres veïns botiguers en aquests mesos que diuen venen maldades. Ells sí paguen els impostos, i ells sí els paguen aquí. Ells sí contribueixen amb les activitats que fem al barri i ells sí són sempre presents a La Sagrera. Ells sí fan lluir els nostres carrers i ells sí donen la cara amb un somriure i no s’amaguen rere un fred i impersonal clic.      

Jordi Vilagut