16 set. Viatges

Per raons professionals, i no les que us poden venir al cap, aquests darrers dies he tornat a Munic. La capital bavaresa és una ciutat moderna i amable, tot i que freda a l’hivern. Amb una població que s’acosta a la de Barcelona, el trànsit pels seus carrers poc té a veure amb el de la capital catalana.

En aquesta ocasió he parat especial atenció a l’ús de la bicicleta dels muniquesos. Aquella ciutat centreeuropea, com la majoria de les alemanyes, s’ha dotat d’una bona xarxa de carrils bici per facilitar el desplaçament de la seva gent amb aquest mitjà de transport. A diferència de l’exagerat desplegament que s’ha fet a casa nostra pel que fa a senyalitzacions estrambòtiques, allà els carrils apareixen marcats gairebé de manera espartana. Tampoc no els calen semàfors específics, perquè el sentit comú els porta a respectar els generals de tots els vehicles.

Respecte i sobrietat

Precisament el respecte és la tònica general en l’ús de la bicicleta pels carrers de Munic. No he pogut estar-me de fixar-me en el capteniment dels ciutadans muniquesos que circulen sobre aquestes dues rodes (de motos n’hi ha ben poques). La sobrietat acostuma a acompanyar-los en els seus trajectes, a un ritme constant i amb traçades rectilínies com no podia ser d’una altra manera en tractar-se de personal germànic. Els vianants també es mostren respectuosos en aquests passos habilitats específicament per afavorir la mobilitat sostenible i quan, accidentalment, envaeixen el carril, els de la bici els ho fan notar amb subtilitat fent dringar el timbre. Res a veure amb els renecs que gasten els qui, per aquestes latituds, no t’arriben a envestir malgrat que de ganes no els en falten.

Els meus pensaments no han pogut evitar comparar aquesta actitud amb les que observo en bona part dels qui fan servir la bicicleta (i, per extensió, el patinet) pel nostre barri. En general, comprovo en primer lloc un profund menyspreu pel vianant, a qui sovint tracten més com una porta d’eslàlom que no pas com una persona. Això fa que, a diferència d’aquella traçada rectilínia dels teutons, els ciclistes locals exhibeixin un rumb erràtic de difícil predicció i d’arriscades conseqüències. La seva atenció, lluny de situar-se en el que s’esdevé al seu davant, sembla més pendent del mòbil o de com poden eludir aquests semàfors tan prescindibles i que, malgrat tot, tant han proliferat per tot Barcelona. 

Capacitat camaleònica

Si a Munic hi ha un escrupolós respecte per utilitzar el carril bici allà on s’ha habilitat, aquí el que va sobre dues rodes, ja siguin de bicicleta o de patinet, van assimilant-se a cada moment a allò que més els convé amb el propòsit que res no els aturi: ara uso el carril bici perquè m’interessa, però quan em dona la gana continuo per la calçada i, més enllà, adopto la condició de vianant i res no m’impedeix de circular per la vorera encara que això signifiqui expulsar-ne la gent que va a peu, que no sé a qui se li devia acudir inventar-la…
D’aquell exercici d’observació a la ciutat bavaresa també em va sobtar no veure pràcticament cap policia. Un aspecte que contrasta amb el nostre barri i la nostra ciutat, on cada dos per tres pots veure circular un vehicle amb les característiques llums blaves sobre el sostre. Tampoc no serveixen de gaire, més enllà de gastar el combustible que estalvien els patinets i bicicletes als quals tot els és permès. És l’extrapolació a l’asfalt d’una altra pràctica ben comuna que ens diferencia amb aquell poble germànic, que no posa barreres als accessos al Metro. Tot i estalviar-se aquests costosos elements, cada cop més sofisticats i igualment inútils, amb què inundem l’entrada a les nostres estacions, tinc la percepció que el nivell de compliment ciutadà pel que fa a pagar el bitllet corresponent és molt més alt a aquella ciutat que no pas a La Sagrera o a la nostra ciutat.

Viatjants de dues rodes: viatgeu!

Jordi Vilagut