14 oct. Detall d’una acció rutinària

A qui correspongui: Un dia qualsevol en una avinguda qualsevol del nostre barri; com si n’hi haguessin tantes. Uns crits inusuals fa un temps, tot i que cada cop més freqüents, m’atrauen a la finestra. Alguna baralla s’esdevé al carrer, penso abans de treure el nas per satisfer la curiositat.

La sorpresa és majúscula. Lluny de veure una baralla d’adults a una de les voreres, l’acció la protagonitza un menor, deu o onze anys gosaria fer-li al marrec. L’adversari aguanta estoicament les envestides del noi, que descarrega puntades de peu i adrenalina mentre colpeja amb força el seu objectiu, tot deixant anar els brams més animals possibles. Mentrestant, els cotxes circulen impassibles, a banda i banda de l’escenari on s’esdevé l’acció; uns d’entrada a la ciutat, d’altres per sortir-ne. 

Una esbojarrada lluita acompanyada d’una estrambòtica banda sonora

L’inadaptat xicot no deixa d’agredir l’element que, fa uns pocs mesos, van instal·lar els operaris per delimitar l’espai destinat als vehicles i diferenciar-lo del corresponent als vianants. L’aprenent de delinqüent continua proferint esgarips mentre continua emprenent-la contra aquell objecte inert: un tub de plàstic que es mostra flexible i es deixa abatre sense resistència. A la via pública, ningú no reacciona; vagi motoritzat o no. L’indòmit xaval manté la seva esbojarrada lluita acompanyada de la particular i estrambòtica banda sonora.

De sobte, un factor entra en joc en escena. Canvi de la fase semafòrica, amb el vermell per als vehicles que es veuen obligats a aturar i el verd per als vianants convida a aquests a avançar. La petita fera llança les últimes escomeses contra la indefensa peça que, si ve fins ara havia reaccionat a les agressions aixecant-se mecànicament i automàtica, ara sembla haver cedit als irrespectuosos assalts de la petita bèstia. En això que una dona, d’una edat que deu girar al voltant de la trentena, arriba a l’equador de l’avinguda, a l’alçada del barbamec, el qual etziba una darrera plantofada de karateka a la columna plàstica. Aquesta, sorprenentment, aprofita el cop per recuperar la posició i emergir de nou de la calçada estant en el mateix moment en què el projecte de gambirot decideix secundar la dona, que tot i no adreçar-li ni un paraula, perquè està massa enfeinada a donar la mà a una canalla més petita però, sobretot, a consultar el seu mòbil, tot indica que és la seva mare. 

La mare, absent

Tots tres acaben de travessar l’avinguda i, en arribar a l’altra banda, el nen ja té un mòbil a les seves grapes, que manipula absent al que passa al seu voltant mentre travessa un altre carrer. La mare tampoc no para esment a si ve cap vehicle que se’ls endugui per davant, perquè deu ser molt més important al que s’esdevé a la pantalla on té fixada la mirada.

Dos hores després, en sortir de casa, trobo en un escocell un d’aquests elements verd-i-blancs que festeja amb l’arbre. No és el que ha rebut la pallissa per part d’aquell que el dia de demà serà un perdut, sinó que probablement roman allà perquè el conductor maldestre que l’ha abordat no s’ha preocupat de comunicar-ho a qui correspon per a la seva reposició. 

Al mateix lloc

Dues setmanes més tard l’element continua el seu festeig. Al mateix lloc. En la mateixa posició. Ningú no se n’ha preocupat. Probablement la mare continua sense para atenció seu fill.

Jordi Vilagut