27 nov. L’Univers dins d’un bus
Si al món hi ha una cosa en la qual tothom està completament d’acord, que la resposta universal és unànime, és que res no funciona, que caminem cap al desastre i que tot plegat és una merda.
A partir d’aquí hi ha qui ho afrontà amb un bri d’esperança, altres amb un total escepticisme, molts amb militàncies radicals que pretenen matar mosques a canonades, alguns il·luminats prediquen apocalipsis i cataclismes imminents i altres, estoics, adonant-se de tot plegat, decideixen continuar fent les coses ben fetes creient, com deia Martin Luther King, que “Si sabés que el món s’acabava demà, avui continuaria plantant flors”, no abandonant els petits gestos de cada dia, minúcies que fetes que a gran escala, no ens farien anar a la deriva.
Un botó de mostra és quan pugem a un autobús. Els obstacles i les barreres que darrerament han posat als seus recorreguts, veritables trampes, ha fet que trams com per exemple entre la parada del carrer del Clot i la de la Rambla Onze de Setembre, que fins fa pocs mesos es recorria en uns vuit minuts, avui no baixa del quart d’hora; això no és fomentar el transport públic, sinó penalitzar-lo.
Al bus, els usuaris, també aporten retards a la velocitat del transport, en especial temps perdut a l’accedir-hi. La gent gran o amb dificultat de moviments, més feixuga. sol ser la primera en pujar, quan hauria de permetre als més àgils passar al davant per esmunyir-se més ràpidament cap a l’interior, però… si no ho fan així és perquè qualsevol marrec que passa al davant, ocupa fins els seients reservats, incivisme més que habitual en qualsevol hora i dia.
La mascareta, que gairebé té un trienni d’us obligat, pot col·locar-se a la parada, durant l’espera, amb temps de sobra, i no aturar-se a buscar-la en mig de la porta en pujar.
La tarja, el títol del transport, del qual podem dir el mateix, és la cirereta, tres quartes parts del passatgers es posen la mà a la butxaca o la busquen a la bossa bo i sent davant de la màquina validadora. Per alguns deu ser un tresor a jutjar com la porten d’amagada que a vegades han de buidar mitja bossa per a trobar-la. En hores punta i parades freqüentades, el tap és considerable i el retard en arrencar notori.
No cal accedir al bus a l’esprint, ni fent maniobres de precisió sincronitzada com en les acrobàcies aèries, amb sentit comú funcionen bé moltes coses; altres pautes de conducte i comportament, com l’ús racional del mòbil o la nostra disposició, poden millorar el servei, com el poden millorar els conductors, alguns amb comportaments poc exemplars, com arrencar veient perfectament que s’apropa corrents i carregada una persona o negant-se a obrir la porta aturats al semàfor a dos metres de la parada, i sinó a qui no li han tancat alguna vegada la porta els morros, que em llenci la primera pedra i ho dic amb la serena seguretat de no rebre ni un cop de roc.
En canvi d’altres es prenen el relleu al volant con un canvi de guàrdia del Buckingham Palace, però sense banda de música, tot plegat aquesta conductors urbans contrasten amb els del parell de línies extraurbanes que freqüento, on la gent no viatge en bus, sinó amb en Pablo o amb l’Àngel, amb un conductor amb nom propi, somriure i gest amable, que si et veu venir de lluny t’espera, si ha arrencat i et veu córrer, s’atura.
Als bus, arreu, l’harmonia i el caliu humà no el donen els cartells ni les campanyes publicitàries invocant el civisme, sinó l’actitud de les persones, la gent que suma i, sobretot, quan la nau té al timó gent que creu en el que fa.