26 març Fer-se la foto
“La fotografia és un art” i és veritat, a més de ser el títol d’un llibre que en Joan Manuel, a la seva cançó “Conillet de Vellut” diu que s’ha comprat en veure’l a l’aparador de Can Castells, aquella llibreria de la Ronda de la Universitat que a la meva adolescència i primera joventut em feia aturar cada dia de l’any quan hi passava pel davant i que va abaixar la persiana l’any 2000.
M’agrada fer fotografies, també m’agrada fer-me fotografies, però mai no he estat un entès en fer-ne ni un obsés en fer-me’n. He fet fotografies familiars, de viatges, sempre sense pretensió, tot i que sovint he escrit llibres o reportatges amb col·laboració amb algun fotògraf, entre altres, els amics Xavier Basiana, Salvador Atance, o també el meu gendre Joan Gorchs.
Confesso que m’han apassionat acompanyar-ne a molts d’altres en llargues jornades camuflats per a fer fotos de natura, dies sencers dins d’una cova en un reportatge fotogràfic, o en interminables sessions amb models o de recreació històrica, però sempre he preferit badar, veure i viure el moment i dedicar el mínim de temps a fer el clic de la imatge immortal.
No he entès mai –menys encara en els que filmen– com veig en passar per la Sagrada Família i trobar-me els que no la veuen més que per l’objectiu, a mi se’m fa impossible no aturar-me a extasiar-me fins a acabar borratxo d’art, de paisatge o de bellesa, com en fer un cim aturar-se a descansar i contemplar el paisatge majestuós, perquè em sembla que dedicar tota l’estona a filmar o fotografiar, és com haver-hi pujat en un dia de boira.
Com més o menys tothom, també m’agrada immortalitzar moments, fer records per a reviure’ls als reveure’ls, moments d’una festa familiar, un naixement, una trobada d’amics, aquell dinar, una exposició o en una coincidència casual, però no al punt obsessiu d’ara, que sembla que la fotografia, i sobretot el selfie, és la rúbrica d’una visita, el dir “mira on sóc”, com si calgués registrar-ho notarialment per a acreditar-ho.
Recordo un amic, ja traspassat, que era un mestre en la fotografia manllevada. Solíem coincidir en actes, conferències, presentacions, inauguracions, i no se com s’ho feia però fos com fos, ell sempre sortia en el centre de la rotllana, al costat de qui fos, més encara si era una cara coneguda, fos en un meeting polític o en un concert d’un famós, realment era únic.
La fotografia és un art, però també hi ha artistes en ser sempre davant la càmera, que a aquest món, ningú no et jutjarà pel que fas, ni pels que ets, i tampoc pel que vals, sinó sempre pel que aparentes, això ho saben alguns polítics, com aquells que el dia d’una gran desgràcia a Barcelona, a la porta de l’hospital no van voler ni baixar del cotxe, perquè no hi havia fotògrafs.