02 abr. El turista vocacional
A les portes de Setmana Santa hi ha fal·lera de diàspora, potser un dels indicadors socials de pobresa és la línia vermella entre qui te capacitat per a fer plans o no de fugir de casa, ni que sigui unes hores, aquests dies.
La nostra societat, que es vanta de tolerant i de viure en la època més lliberal de la història, en realitat practica una moral victoriana, classista, que obliga a fer el que fan els demès i es considera que allò que és majoritari és la única opció, menyspreant tota alternativa que no passi pel camí del ramat.
On vas aquests dies? I la resposta no és vàlida si no sorprèn i enlluerna a l’interrogador. Si respons: “Enlloc”, escoltaràs ecoicament: ”Enlloc?”, i restaràs desqualificat, condemnat a l’ostracisme invisible dels desgraciats.
Hem vingut al món a triomfar!. Per triomfar els dies de Setmana Santa cal sumar punts en el destí més exòtic, el número de quilometres recorreguts, la despesa i també compten les hores d’espera als aeroports, les d’embús a la carretera i les unitats fotogràfiques obtingudes. Les experiències són el de menys, perquè ningú no ens examinarà d’història de Praga o de rius pirinencs, encara que sovint hom situï el Danubi a Berlin, l’Etna a Atenes o el Monestir de Poblet a l’Empordà.
Molts però prefereixen aquests dies, en disposar-ne de pocs, no anar massa lluny i, de camí, apropar-se a la natura, quan la natura el que necessita és que se li respectin les distàncies.
No cal anar a plorar el retrocés del Delta amb centenars de persones a la Barra del Trabucador, ni estimar els animals vol dir donar-los de menjar que senglars o conills ja se saben espavilar tots sols; tampoc cal col·lapsar de vehicles les pistes de muntanya, anar a peu és el sistema més natural.
Però no, any rere any, “Transit” fa campanyes de prudència a les carreres, si mames no l’engeguis, cordat el cinturó, les sogres no han d’atabalar als gendres al volant, però campanyes de civisme a la natura, més enllà de les de no fer foc, res de res i cada Setmana Santa, cada Estiu, cada cap de setmana de l’any, milers d’ocupes urbans es llencen sobre propietats privades o comunals; les fruites, ni que siguin les pinyes del bosc, tenen propietari no són de bufet lliure, els llocs per on passem s’han de respectar sempre i no sempre podem passar per on volem, ni tampoc pensar que fins allà va l’escombriaire a recollir la brossa, o que les portes dels camins les posen per a fer nosa.
El temps ens donarà la raó, posar-li “sapiens” a la nostre espècie va ser una decisió precipitada, i ha dotzenes d’adjectius més escaients i menys pomposos.