09 abr. Disparar sense fer mal
Fa més de vint anys que a la premsa local, a “Ciutat Nord” concretament, naixia La Trabucada, un article en cada número que disparava la pólvora, però alhora procurava tenir un pessic d’alegria festiva, la que donen els trabucaires, amb una arma poc mortífera, però molt sorollosa.
L’espetec del trabuc va durar set o vuit anys, fins que es va apagar quan aquell diari s’havia convertit en “Mes Ciutat”, per això fa dos anys, quan em van proposar fer un escrit dominical per a La Sagrerina, vaig despenjar l’arma i la secció es diu La Trabucada i tracta, de criticar-ho tot a l’engròs, en genèric, però mai apuntant a ningú en concret, disparant a “bulto” que de plomes aduladores, periodistes sabonaires i cronistes llepes, en va la premsa plena.
A tots els oficis s’ha de ser honest, però hi ha funcions com les de caixer, duaner, jutge on l’honradesa ha de ser una bandera, en el periodisme cal ser-ho encara molt més, malgrat que l’objectivitat i la neutralitat total siguin impossibles alhora de narrar un fet, almenys cal ser conscient, quan escrius, de qui ets i de com penses i, si cal, o no escriure sobre temes en els quals ets art i part, o advertir-ho, honradament, al lector des de bon començament.
Abans la premsa era de partit, o confessional, no s’amagava. Avui tots els mitjans van de lliures, d’oberts, fins els més bel·ligerants i tendenciosos gosen parlar de llibertat d’opinió però la dictadura i la censura s’exerceix sinistrament des de la redacció o es fixen col·laboradors previ acord sobre el que han de dir. Tots els diaris, provant la seva liberalitat, solen mantenir una secció d’opinió i cartes dels lectors, tots diuen tenir una gran llista d’espera i segurament és veritat, encara que conec casos de lectors inventats. Només amb els titulars de les cartes els diaris s’autoetiqueten i la quantitat epistolar que va a la paperera ens aportaria encara més dades del peu que calcen.
La publicitat és un altre baròmetre dels mitjans. No mossegaran mai a la mà que els hi dona de menjar, certa vegada i aportant prou dades, no van publicar un article comprometedor, un dels afectats va taponar la publicació a base de
posar-hi publicitat, desprès hi hagué gent que va acabar a la presó, però l’empresa sempre va caure d’en peus, el seu nom mai no va sortir fora dels tribunals, però si va pagar molts anuncis d’una pàgina.
I finalment hi ha un altre mena de periodisme, el més deshonrat de tots, el més vil, que no el de Trabucada ni el de Sabó, sinó el de carrabina, el del caçador que no va per la notícia, sinó per a la persona, o la institució, el que dispara amb bala i per a fer mal, el carronyaire que no contrasta informació i que escriu com un concursant novell de novel·la negra, buscant lectors faltant a la veritat, però convertint-se en el rei de les porteres, les bugaderes, els arlots i els roïns.
I, finalment, amb pólvora d’alegria i disparant salves de joia, BONA PASQUA A TOTHOM!!!