25 juny Teleoperadores
De les modes positives, la de la solidaritat és la millor. Avui està ben vista i distingeix pertànyer a una ONG que vetlla pels infants d’un remot país exòtic o d’altra que protegeix als animals orfes desnodrits, ajudar i estimar és bonic i ho fem a on ho fem, fem bé.
Ens indignem pels bombardeigs a Ucraïna, els naufragis de pasteres, els abusos a menors, la opressió de minories o la discriminació ètnica, indignació positiva, una mostra que som sensibles i que no tot està perdut, encara que hi hagi molt camí a recórrer.
Evident que el món no millora, però almenys, col·lectivament, hi ha preocupació, molta més per el que passa lluny de casa i a desconeguts, que no pas pel veí quan té un mal de ventre.
Fa uns dies, a Madrid, va succeir un fet que fa tremolar, una notícia que als mitjans no va arribar fins al cap d’una setmana i que s’ha vist en comptagotes. No és el naufragi iterat, ni un bombardeig o els efectes del canvi climàtic, però regira les entranyes, remou els budells i causa fàstic.
Entre els centenars de persones que treballen de teleoperadores, explotades, estressades, pressionades i mal pagades, en un centre de Madrid, al Districte de San Blas-Canillejas, oficina del Grupo Konecta BTO a la sisena planta, la última, d’un edifici del carrer San Romualdo, cantonada amb Albasanz. (Per cert que a Barcelona també hi són en diversos centres de treball, a Font de la Guatlla, Poblenou, Dreta Eixampla, Zona Franca i Les Corts) va esdevenir el fet.
Els teleoperadors són aquells que ens truquen a casa a l’hora de la migdiada per a oferir-nos submarins a pedals, o els qui ens atenen quan truquem a qualsevol companyia de serveis que no té servei d’atenció, sinó que els contracta externament, de manera que el més normal és que si no es una cosa senzilla, tirin pilotes fora i acabem donant voltes, marejats i sense resoldre el nostre problema.
El 13 de juny a les dues de la tarda, una teleoperadora d’aquesta empresa, en plena feina, va caure en rodó. Una companya la va atendre ràpidament, però no van poder fer res, la dona era, tristament, morta.
Els supervisors –quina paraula més lletja la de supervisor– que solen anar a tant la peça, incentivats segons la productivitat del teleoperadors, van obligar a continuar treballant a les companyes i companys de la difunta, al·legant que estaven prestant un servei essencial, com si vendre un joc de cassoles o atendre la reclamació d’una pòlissa d’assegurances, fossin les urgències d’un hospital. (amb les dotzenes de centres que tenen, ben bé podien desviar les trucades entrants, com fan en dies de festa local).
Cal imaginar l’escena desproveïda de color, en blanc i negre, com una antiga pel·lícula de Berlanga: el cadàver estirat al terra, una persona morta, el cos encara calent, al mig de la sala, mentre deu, vint, trenta, teleoperadors són obligats a continuar treballant, esbroncats i amenaçats per els supervisors si abandonen la feina i, estupefactes, li repeteixen al client, com un lloro, allò de “li recorden que aquesta conversa pot ser gravada”, “moltes gràcies per la seva trucada, que passi vostè un bon dia”.
En un país de merda passen aquestes coses i poc recorregut tenen perquè les lleis no estan fetes per fer justícia, sinó per evadir responsabilitats, feina tindran els familiars per aconseguir que la defunció sigui tractada com un accident laboral.
Respecte al tràngol, el dels parents i el dels companys,quedarà marcat en foc, tatuat a l’ànima, per tota la vida, mentre supervisors i directius amagaran l’ou, marejaran la perdiu i no passarà res, com a molt una sanció econòmica que, recorreguda, quedarà en no res. Tot plegat que és una teleoperadora més o menys en una empresa que és present en deu països, declara una plantilla de 72.816 treballadors i factura prop dels mil milions de euros anuals?
PS: Personalment, això no us recorda l’escena dels remers de la pel·lícula Ben-Hur?