03 març Salvador Puig
Cada anys, i en fa 50, cap dos de mars no m’ho trec de la memòria, en Salvador Puig Antich, un pèl més gran que jo, era assassinat a la Model en compliment de la sempre injusta pena de mort a la que havia estat condemnat per un tribunal militar, d’aquells de sentència prèvia al judici.
No el vaig conèixer, però si que era company de companys seus del MIL i de la OLLA, gent que va “pringar” i algun també trobà la mort pel camí. A ell el van detenir ferit, l’acusaven d’atracador i bandoler, jo em vaig passar el 27 de setembre de 1973 ensenyant a tothom la portada de La Vanguadia (encara la tinc), on a la fotografia de l’enterrament del policia mort en el tiroteig de la detenció, hi havia tota, (tota!), la Brigada Politico Social de Barcelona, no la Criminal, ser hoste de Via Laietana causava molts problemes, però tenia l’avantatge de conèixer els policies de la casa i a més de veure’ls venir, podies avisar als companys.
Avui es commemora l’assassinat, se li reten actes homenatge, fan reportatges a diaris, ràdios i televisions, s’emmedallen els polítics, és un màrtir de la llibertat, i tenen raó, però jo només tornaré a dir el que vaig dir en les taules rodones que vaig participar pel 10, 20 i 25 aniversari, no ho callaré, encara que avui, com a ahir, a tants no els hi agradi la veritat i em toqui el rebre.
Fa 50 anys la majoria de gent ni sabia qui era Salvador Puig, ni tant sols que estava condemnat i molts ni se’n van assabentar de la mort, no per la censura, que hi era, sinó perquè el seu món anava de El Exorcista i El Padrino, al festival d’Eurovisió amb Waterloo dels Abba i el tercer lloc del Canta y se feliz d’en Peret o de l’arribada (cal posar els ulls en blanc) de Cruyff al Barça.
Les “forces vives” de la oposició franquista i l’hegemònic PSUC no van moure un dit per Puig Antich, tal i com pel “Proceso de Burgos” de 1970 el hi va ser rendible sortir a favor d’ETA, el 1974 un jove anarquista del sector més dur molestava, es van quedar quiets, com quieta va quedar-se la CNT, amb prou pes a l’exili com per moure’s internacionalment, tots plegats només van alçar la veu el dia després, quan ja podien presentar a Franco com un assassí.
Cert que algun grup petit va pintar alguna paret i alguna cosa més, o alguns vam rebre de valent el dimarts 5 de març a la plaça Orfila, al Funeral que només la Parròquia de Sant Andreu va assolir celebrar, amb mossèn Josep Camps, mossèn Ignasi Pujadas, Isabel Roig…
Clemència? El Canceller alemany Willy Brandt, el Papa Pau VI, Montserrat, l’uròleg Antoni Puigvert, Joan Mirò, el seu advocat Oriol Arau, el Col·legi d’Advocats, la família… la van demanar, però el règim que havia nascut amb sang necessitava més sang per sobreviure i la dura veritat i vergonya per a tots, és que de Franco al darrer sicari que van intervenir en el crim (en resta un viu) han mort el llit, plàcidament, i els seus hereus encara pensen que aquell dia de març de fa cinquanta anys, va ser un gran dia i que temps com aquells no trigaran a tornar, potser tenen raó, potser com abans, ara no fem les coses ben fetes, potser els temps no han canviat gaire…