07 set. Medalles

El verb dimitir no té, aquí a casa, cap sentit, i no el té perquè se n’abusa, no de dimitir, sinó de demanar que dimiteixin: l’escudella és salada, que dimiteixi el cuiner, uns borratxos esbotzen la festa major, que dimiteixi l’alcalde. A força de tant cridar dimissió, passa com el llop del conte, quan cal, no en fan cas.

També està de moda, en cas de malifeta, demanar retornar medalles i honors, ho hem vist des del cas Palau a Jordi Pujol, passant pel dolorós assassinat de dues dones per un cap de policia i mal tractador fa pocs dies, tornar els guardons per alguns és la solució al problema, més greu encara en el darrer i esgarrifós cas, quan se li demana el retorn a un difunt, que inclús cas de ser medalles pensionades, de poc li servirien.

Sempre he pensat que un atleta que ha guanyat un trofeu, i l’ha suat, si comet una greu imprudència en un accident de trànsit, les medalles continuen sent seves, en tot cas el que si pot afectar la seva responsabilitat és en l’ús del títol de conduir, carnet que no se li retirarà si es dopa; el mateix direm d’un metge o un arquitecte en la seva tasca professional, però un enginyer al qual li cau un pont, no seria fer justícia prendre-li la llicència de jugador de tennis.

També és cert que aquí, tal com demanem dimissions tres o quatre vegades al dia, atorguem medalles i guardons a centenars de pallassos de fira, girant per sistema i per enveja, l’esquena a qui realment fa bé la feina i el seu model mereix una recompensa.

A mi tot plegat i venint del país que tothom te impregnada la Inquisició transmesa de generació en generació, ni m’estranya això, ni la llarga llista d’afectats per aquells tribunals franquistes que depuraven “rojos”, anul·lant estudis o desposseint títols de mestre o de metge per seus “antecedents” polítics, no en va, i encara que no ho reculli cap memorial, els anys immediats anteriors també hi hagué depuracions doloroses.

No sabem mesurar, fa pocs dies un ferit per apunyalament a Mataró va remoure tot Catalunya sent portada als mitjans, però a Arenys, a deu quilòmetres, mataven a un pescador d’una ganivetada i ningú en deia res:  valorem els plats mirant el cuiner, i així el menjar, mai no ens farà profit.

Per Joan Pallarès-Personat.