20 oct. Domund
No és notícia, pocs ho saben més enllà dels fidels habituals a la missa dominical, aquest diumenge és el Dia del Domund, un nom que, segurament, a la majoria dels qui tenen menys de cinquanta anys, no els hi diu absolutament res, ni saben de que parlem.
Ho explico: el Domund abreuja Diumenge Mundial de les Missions, és una diada que l’església catòlica dedica als qui van a predicar a terres remotes i els diners de la col·lecta entre els fidels, van a parar a aquesta finalitat.
No, no vull parlar de religió i missioners, tampoc de temés teològics ni de res semblant, però el Dia del Domund em dona peu per a reflexionar de com han canviat les coses en els darrer mig segle.
La primera reflexió si que té a veure amb la religió, és de com estaven de plenes fa cinquanta anys quan als seminaris entraven joves amb vocació i en sortien suficients com per enviar-ne a d’altres països quan ara, fent moltes menys misses les esglésies estan buides i alguns bisbes miren de portar capellans de fora per cobrir la manca que en tenen.
L’altra reflexió és sobre el concepte i el coneixement que teníem llavors del que en dèiem el tercer món i el que tenim avui, en plena globalització. Parlàvem del Domund imaginant l’Àfrica dels negrets, l’Àsia dels xinets o l’Amèrica llatina de les selves, pels quals els infants recollíem el paper de plata de la xocolata per enviar-lo allà, perquè ens deien que el consideraven de gran valor i utilitat, una xocolata que portava uns cromos que ens mostraven com eren les altres races, ètnies aquí totalment absents i desconegudes.
Quin contrast! Avui, en el món globalitzat, molts africans es juguen la vida per venir a viure aquí, els basars i les botiguetes estan plenes d’asiàtics arribats des de dalt de la Xina, que és una potència econòmica, fins a baix de la india, que Déu n’hi do, i de vinguts de l’Amèrica llatina en tenim tants al barri que a vegades sembla que els forasters som nosaltres.
Hi ha qui enyora aquells anys i aquell món. El passat sempre es recorda més idíl·lic que el present i dins d’uns anys, hi haurà qui recordi amb dolçor els entrebancs que vivim avui.
Sempre ha estat així, no cal córrer per a tornar al mateix lloc, que per més que vulguem, l’ahir és el passat, avui és el present i demà serà el futur, el temps mai no corre cap enrere i ara estem tan hiper connectats no cal viatjar per ser present a qualsevol racó dels cinc continents, però el tercer món el tenim al portal de casa.
Per Joan Pallarès-Personat.