03 nov. Riuada

Si aquests dies, el de Tot Sants i el de Difunts, són moments de l’any propicis per a meditar sobre el sentit de l’existència, la vida i la mort, i d’altres pensaments profunds que sorgeixen en visitar els cementiris i recordar pares, parents i amics difunts, la riuada recent, que ens ha tocat ben prop, mentre augmenta el nombre de cadàvers localitzats, ens fa tocar de peus a terra i considerar com de febles som i, en canvi, com d’immortals els creiem.
Els mitjans de comunicació ens estalvien les imatges doloroses de les víctimes, que per pudor, decència i respecte no s’han de mostrar, el drama humà no s’ha d’exhibir i, només d’imaginar-lo, ens angoixa, són tragèdies i qualsevol persona amb un minin d’enteniment se’n compadeix.
Les imatges als mitjans es limiten a mostrar-nos la força de la naturalesa i els danys materials. De la força de la naturalesa sembla que ens hem oblidat fa dècades, l’avarícia de guanyar un pam de terra al riu per a obtenir-ne un benefici econòmic mostra com d’inconscient són els especuladors, desconeixen que la natura fia les hipoteques a un interès del 100% i que, tard o d’hora, recobrarà el que la cobdícia humana li pren.
Dels bens materials, els mitjans es recreen en els que desperten més passions i enveges, no veiem imatges de hortes arrasades, ni de arbres fruiters arrossegats, ni de ramats ofegats, ser pagès no està de moda, és més impactant mostrar un centre comercial negat que no pas una granja arrasada, i, sobretot, l’automòbil, símbol de domini des del segle XXè, és la víctima de l’aigua que més sensibilitat desperta: Que no ens toquin el cotxe!.
La imatge d’un carrer amb dotzenes d’automòbils arrossegats per l’aigua i amuntegats, destrossats, formant un munt de ferralla ens val com a metàfora. La imatge podria evocar a les del Judici Final dels pintors renaixentistes, però aquí els condemnats a l’infern són els vehicles, tal com la mort ens iguala a rics i a pobres, aquí tots les marques van ser arrossegades per igual, va rebre el mateix tracte una furgoneta de càrrega o un taxi de viatgers, que un cotxe exclusiu de luxe o un auto d’esport, un de recent estrenat que un de vell sense certificat d’emissions, la fúria de la natura va tractar a tots per igual.
No frivolitzo, és una realitat, encara que la vida continua i alguns han perdut arrossegada per l’agua el que era la seva eina de treball i el seu mitja de vida, això hauria de fer reflexionar als altres, als que tenen prou diners com per a demà comprar una andròmina més gran i més ostentosa: avui tenen una segona oportunitat, però la vida no és això.
De la Riuada de Valencia de l’any 1957 o la del Vallès de 1962 que es va emportar un miler de vides, les imatges d’automòbils eren anecdòtiques, encara no havia arribat la febre del consum, l’automòbil no estava a l’abast de tothom, eren altres temps.
Avui cal compadir les víctimes, fer costat als seus parents, fer un esforç per redreçar allò que s’ha devastat i aprendre la lliçó: tot el que es faci de nou, refer-ho d’una altra manera si volem que no torni a passar i saber que més important que passar comptes, és la responsabilitat política de reconstruir pensant en les persones, no en els beneficis econòmics, o repetirem la tragèdia dins de pocs anys.

Per Joan Pallarès-Personat.