26 gen. Escatainar i bramar

Seixanta anys enrere, quan se’m va despertar la passió per l’excursionisme i vaig entrar a una entitat de muntanyencs no van tardar en encarregar-me feines de secretaria i, recordo, que corria un segell de cautxú que deia “Saludo a Franco. Viva España”, amb el qual estampillaven, fins llavors feia pocs anys, les cartes i comunicacions, sobretot les adreçades a organismes oficials.
Molts llibres d’actes d’entitats, en la primera dècada de la Dictadura, donen fe que les reunions començaven i acabaven pronunciant exclamacions semblants, era prudent fer-ho constar en acta com a mostra d’adhesió al règim.
Aquell malson va desaparèixer i la vida social, cultural, artística, esportiva, es va centrar en ella mateixa, en un món tolerant tothom té les seves opinions i els seus pensaments, però tot des d’un partit de futbol o un acte acadèmic a un premi literari, era el que era en si mateix i prou.
Ara no, la moda és una altra. Ara la tendència és convertir fins les festes de finals de curs en actes reivindicatius, no hi fa res que el tema de l’exclamació no tingui res a veure amb l’acte, però donar la nota és signe de distinció.
Aparèixer públicament amb samarretes reivindicatives o solidaritzar-se en causes, que no dic que no siguin justes, és arrencar titulars a la premsa i sortir a la foto. En un acte feminista queda bé solidaritzar-se amb els palestins, però ningú no pensa en la situació de la dona en aquella societat; en un homenatge a la gent gran hi ha qui surt parlant dels abusos sexuals o en uns premis gastronòmics, reivindica la immigració que potser si parles de la fam al món entre els infants allà quedaria massa frívol.
També està de moda declarar-se diferent, “Jo sóc tal” o “vinc de qual”, ja ningú vol tenir avantpassats nobles, ni venir de casa bona, sinó destacar orígens, família o preferències reptadores, però dient-ho de manera que la seva particularitat estigmatitzi a la gent que té una ascendència, educació, feina, preferències i vida fora d’alteracions.
Desprès, quan segueixes el tarannà d’aquest personatges que aprofiten l’efímera gloria d’una nit, veus que la seva vida és ben diferent, que aparenten el que no són i viuen a l’inrevés del que diuen, les seves aspiracions megalòmanes, l’elitisme i l’esnobisme els dominen, perquè no tenen ni la dignitat dels orígens que invoquen ni la de la causa escrita a la samarreta, de fet la seva vida és buida perquè no està feta de coneixement, sinó de slogans.
La llibertat d’opinió és un dret fonamental, però opinar públicament no és una obligació, al pas que anem, dins de quatre dies, acabarem veient qui aprofita un funeral per anar-hi a donar la nota.

Joan Pallarès-Personat.