24 ag. La Trabucada: Trajectòries polítiques.
En Pepitu era un home formal, casat i amb fills, treballador, pagava regularment la hipoteca, fet a la catalana, vestit correctament i sense estridències, no tenia ni una multa de trànsit, ni per aparcar malament, tots els títols els havia obtingut estudiant a la universitat i eren de debò, es considerava catòlic i un home com cal que vivia allunyat de tota mena d’intrigues i conspiracions.
Feia molts anys que militava en un partit, havia pujat graó a graó, sense escàndols i trabanquetes, ni removent cadires, ara era al capdamunt, en Pepitu es perfilava, a dir de tothom, com a cap de llista en les pròximes eleccions.
El Comitè Central es va reunir decidir les llistes que després votarien els militants dient-li primàries, en un primer moment en Pepitu va quedar segon, es va considerar millor fitxar com a cap de llista un mediàtic de cara ben coneguda, i agafaren a un qualsevol de televisió que tenia molta tirada i cara.
Però en Pepitu tampoc no va poder ser número dos, les llistes eren paritàries i havia de ser una dona, tampoc el tres reservat a les joventuts del partit, el cinc havia de ser amb condició d’immigrant i el set un home que diguem no fos home, el lloc nou estava reservat a un sindicalista, l’altre a una ONG, un esportista d’elit, una persona malalta que no se sabia què, un que deia que era influèncer i, al final, en Pepitu, de ser considerat cap de cartell va quedar fora de llista.
Desesperat i decebut, en arribar a casa es va barallar amb la dona, va deixar la feina emportant-se el que hi havia a caixa, es va omplir de tatuatges, vestir de parracs, donar a la mala vida, l’alcohol i la droga, freqüentava clubs nocturns se’l veia tant amb dones com amb homes i sortia a televisió cada dos per tres amb baralles i escàndols.
En Pepitu al cap de quatre anys va acabar de cap de llista i no ho va tenir gens fàcil, la veritat que el més difícil va ser triar quin partit escolliria de l’ampli ventall que li havien fet idèntica oferta, anar sense embuts de cap de cartell, perquè en el fons i en la forma tots els partits per dins eren tant iguals, que el Pepitu li costava diferenciar els matisos fins amb el que havia estat el seu.
Les coses són així, no cal ni exagerar-les per entendre-les, tampoc cal estigmatitzar als partits polítics, que no són res més que el reflex de la nostra societat. L’honradesa, la modèstia, la dedicació, la feina ben feta, ni es mira ni s’admira, aquí com més bandarra ets més t’admiren perquè el sistema educa i eleva als paràsits, no a les persones amb valors humans.
Deixo que el lector escrigui el final de la història. Què va passar? El Pepitu sortí alcalde o president Va entrar a govern en coalició o restà a l’oposició? O finalment va ser un home coherent i els hi va dir: Que uns bombin a tots.
Joan Pallarès-Personat