26 oct. La Trabucada: Escoltar al que parla.

La gent que tenim mania d’escriure coses acostumem a anar pel món amb les orelles parades i els ulls ben oberts, que escoltant molt i veient coses és ben fàcil esmolar el llapis, fer-li punta i escriure històries.

Si abans la sala d’espera del metge, els viatges en tren o barres i terrasses de bar eren abeuradors inesgotables i auditoris on escoltar les millors històries, l’aparició dels telèfons mòbils va multiplicar les fonts d’inspiració, alhora que augmentà la creativitat, perquè per a la gent de lletres, escoltar una conversa incompleta, pot recrear una història, doncs la parcialitat del diàleg en un mòbil estimula la imaginació i dona ales per a poder completar les respostes que no podem escoltar, aquelles de l’interlocutor invisible.

Les possibilitats de crear una història escoltant la parcialitat d’una conversa per mòbil la vaig intuir fa anys, amb els primers mòbils. Seria quan el 62 encara començava prop la plaça Tetuan, quan un vespre amb el bus ple una jove explicava que s’havia fet un tatuatge, que llavors no eren tan comuns, i tot i les insinuacions de la noia, amb la indissimulada atenció de tots els passatgers i les pistes que donava, s’endevinava que la receptora no queia en quina part del cos portava el tatuatge i insistia, fins que la interpel·lada va confessar, intentant dir-ho en veu feble, però prou per ser captada pels atents viatgers, que s’havia tatuat el cul. Davant la resposta ens mirarem els uns als altres, vam somriure i continuar el viatge com si ens haguéssim tret tots un pes del damunt.

Fa pocs dies la conversa al bus era sobre un desnonament, la dona tenia veu potent i tots els intents de passar desapercebuda poguérem escoltar les cuites de la desnonada, amiga jove que havia volgut viure al pis de l’àvia difunta i el propietari ho havia descobert i es negava a subrogar el contracte.

Entre les mil històries del bus la millor va ser fa uns mesos, un xicot li explicava a un amic les banyes que portava, no quedava clar si era casat o simplement convivia, però es desfogava, alhora que demanava consell a l’interlocutor, que per la conversa semblava tirar pilotes fora. Confesso que la història em va enganxar tant que vaig baixar unes parades més enllà de la que em tocava doncs no volia perdre’m el final, però tinc la impressió que aquell home parlava amb algú que estava al cap de carrer de tot plegat, això si no n’era part actora.

Però cal no refiar-se, que no és or tot el que llueix, ni allò altre el que sempre fa pudor, alguna vegada aquella història delirant escoltada no era res més que un espòiler d’una sèrie de televisió, sovint la veritat i la imaginació es confonen, les aparences enganyen, però si toquem de peus a terra, sempre, sempre, la realitat, supera la ficció.

Joan Pallarès-Personat.