01 març La Trabucada: Déu Diners
No fotis, tu vas a missa? Però, de debò, tu creus en Déu? Són paraules que sovint escolta una persona amb fe, com tot sovint la mateixa persona que li fa la pregunta i que prèviament s’ha proclamat ateu total, al cap de cinc minuts etziba: i tu de quin signe ets? Engegant una dissertació d’horòscops, zodíacs, tarots, esoterismes, karmes i reencarnacions per a llogar-hi cadires.
Això sí, l’interfecte, mai se li acudirà preguntar-li al musulmà de la botigueta si de debò creu en Al·là. Només faltaria! Res de racisme i xenofòbia. Fins el felicitarà al final del ramadà, com li felicitarà l’any nou xinès al del basar on compra les piles i participarà en la trobada de la diversitat, degustant arepas i frijoles, però se’n fotrà dels qui ponten el palmó a beneir el Diumenge de Rams.
Morts Marx i Einstein, sembla que Déu té mala salut. Només quedarà ell, progre de tota la vida, per a redimir a la humanitat.
Ai, Déu! Si ningú no l’ha vist mai! Sort encara els que el podem pintar, que no tots accepten veure’l ni en pintura i alguns ni en caricatura. Diuen que de Déu només n’hi ha un, potser sí, però mai a la història de la humanitat hi ha hagut tantes religions com ara, tantes i amb tants fanàtics idòlatres fonamentalismes.
Penso en les religions modernes, com certs equips de futbol o d’altres esports que actuen, més que com una religió, com una secta, amb ídols intocables que només els hi duren unes temporades i els bescanvien per diners com qui compra un tall de carn. Impossible raonar amb tal fanatisme, són passions que ocupen fins parcel·les íntimes de la vida dels addictes adeptes.
Penso en algun partit polític, més enllà que una secta, es comporta com una màfia de poder i ambició; penso en els que sublimen el sexe o la pornografia; penso en opcions personals de vida dutes a l’extrem, com dietes i règims alimentaris excloents, confondre les mascotes per persones, el culte al cos o l’obsessió per l’activitat física o cap al Déu Pantalla, Sant TikTok que enganxa en les xarxes de la mentida, tanta i tanta fe obsessiva d’aquesta modernitat hedonista que invoca déus inquisitorials.
I a dalt de tot, el pitjor, el Déu Diners, adorats i glorificats: tan tens, tant vals. Els diners són la religió eterna, la que mai abandona, només les ànimes pures poden creure en Déus de debò en una societat que rebutja creences, però que és perfectament capaç d’entendre una espiritualitat en efectiu, per Bizum, a través d’una targeta de crèdit o amb compte corrent.
Joan Pallarès-Personat.