12 abr. La Trabucada: David i Goliat

Qualsevol pinxo de taberna sap que és més efectiva una amenaça que un càstig. “Et trencaré la cara”, No saps qui soc”, i el rival s’arronsa. “Te l’estàs jugant”, “Cuita i para compte” és prou, no cal res més, “Et denunciaré”, “t’enviaré el meu advocat” i tothom acovardit.

Passa en les negociacions, demana la lluna i al final en tens prou amb un vas d’aigua.

Un amic metge em deia que solia prescriure o alarmar al màxim, per després deixar-ho en la justa mesura, era una manera de controlar al malalt i, a més, quan li rebaixava el rigor el pacient estava agraït i el considerava un gran metge.

A la vida, a l’empresa o a la política, els boques solen triomfar, l’estratègia és clara, amenaçar i després fer-se enrere perquè no tens mitjans ni nassos de portar a terme allò que fins juraves complir.

Avui s’han perdut les formes i les bones maneres, no només en la vida quotidiana, sinó en la diplomàcia i en la política, les relacions internacionals adopten l’ètica dels pirates, suposant que els pirates tinguin ètica. Les banderes ja no tenen barres i estels, sinó tíbies i calaveres, s’ha de ser més boig que un boig, per seguir a un boig.

De tant amenaçar passarà com la faula de Pere i el Llop, tant trona que ningú fa cas de la tempesta, de tant repetir-les les paraules perden el sentit, quan de debò va venir el llop, ningú no ho creia, potser el que caldria és preguntar-se si de debò és un llop, o potser és que al llop només clar plantar-li cara.

Goliat espantava molt, i en David era un xicot desnerit, però en va tenir prou amb un bon cop de roc.

Joan Pallarès-Personat.