Benvolguts lectors de la nostra petita i, a vegades, massa sorollosa societat,

S’ha dit sovint que el silenci és or, però en aquest racó de Barcelona —atrapat entre la sobrietat de la Meridiana i les paral·leles vies del tren— el silenci és un bé més escàs que la modèstia en un ball de debutants. Avui iniciem una relació que confio que serà tan llarga com l’estrena del AVE i tan fructífera com una reunió de comissió de festes.

Comencem per l’escandalosa manca de subtilesa d’alguns propietaris. Cal ser realment agosarat, o potser tenir un sentit de l’humor deplorablement honest, per batejar un establiment amb el nom de “La Tabarra”. No és una confessió en tota regla? Aquesta autora es pregunta si el propietari, en un atac de sinceritat gairebé diví, va voler advertir els veïns del mal de cap que els esperava paret amb paret. I per si l’ofensa no fos prou clara, han decidit camuflar el despropòsit amb deu dotzenes de flors de roba. Ai, estimats… per molts pètals de plàstic que hi posin, l’únic que s’hi respira és pols i una nostàlgia gairebé fúnebre per l’antiga floristeria que sí que aportava fragància a la nostra estimada plaça.

Però el drama no acaba als cartells. El “Monopoli” de la plaça Masadas està més viu que mai. Sembla que un cert personatge, molt “espavilat” ell —o potser només expert en l’art de la prestidigitació immobiliària—, ha decidit traspassar locals com qui reparteix cartes marcades. Dos locals a preu de ganga sense que el propietari real en vegi ni una trista moneda! I un cop més el nom és l’encertat, KANALLA! Què en dirien els defensors de la moral o els sindicats de la fe si veiessin com s’especula sota els nostres nassos? La Sagrera, lluny de ser un dolç corral d’ovelles, s’està revelant com un autèntic niu de serps on els grans tenidors juguen a conquerir territoris mentre nosaltres, pobres mortals, esperem amb candeleta que la nova cuina catalana o les pizzes italianes tinguin, almenys, una engruna d’autenticitat.

Aquesta autora, continuarà vigilant des de l’ombra de les terrasses sense cap intenció de crear mala maror —només faltaria!—, però algú ha de posar llum a les trifulques d’aquest racó barceloní amb l’elegància que la situació requereix.

Em quedo, de moment, amb el cor dividit entre la bellesa de la nostra plaça i la lletjor d’alguns negocis. Resto a la vostra disposició, preparada per ser el blanc dels vostres ressentiments fins que la propera crònica ens torni a reunir.

Sempre vostra,

Lady  Sagrera