05 jul. La Trabucada: La vida té peatges.
Tot i la mala fama, els polítics no són tan corruptes com exageren els diaris o bavegen algunes togues, o almenys no ho són menys que el conjunt de la societat, el que passa és que si el veí de l’escala treballa en negre i defrauda dos duros no ho sap ningú, mentre que el polític, pel càrrec, pot embutxacar-se alguns milers més i si l’enxampen ho vomiten dies i dies a les notícies.
Comento dues notícies d’aquesta setmana, una, la llista de morosos d’hisenda que s’ha esbombat i tot i fer-ne ressò als mitjans, la gent n’ha quedat indiferent, com a babaus continuen admirant al famós que defrauda, aplaudint al futbolista que estafa a hisenda o a la folklòrica que deu milions, a la gent es veu que els encanta que els robin, tanquin hospitals, manquin escoles i beques i que els trens no funcionin, que és també en una part conseqüència dels qui no compleixen amb els seus deures fiscals o sigui, que roben al conjunt de la societat.
Tornant a la corrupció, ni per un polític, ni tampoc per un veí, posaria la mà al foc, tot i que dels dos i per principi, confio en la seva honradesa, però del President de la Generalitat, Salvador Illa, sí que estic segur que és valent, ho ha demostrat una vegada més aquesta setmana quan davant d’una pregunta parlamentària sobre la autopista AP7 ha estat capaç de dir, un dia abans que es produís un nou col·lapse monumental a la via, que potser vam córrer massa a treure els peatges: una clatellada, una estirada d’orelles a aquells que anys i anys van fer bandera política i campanya electoral d’un greuge comparatiu, perquè pagar, gratar-se la butxaca, sempre és impopular i prometre dona vots.
El peatge no només era un filtre, de fet als centres de moltes ciutats s’ha hagut d’instaurar per regular la congestió o sinó per aparcar, avui no hi ha cap població de certa envergadura on l’aparcament sigui lliure i la circulació selectiva a certs vehicles que compleixin normes mediambientals, el problema –per circular o per aparcar– rau en la manca d’imaginació, rau en el fet que es tracta igual a un servei necessari o a l’ús laboral de l’automòbil –a vegades necessari per a la deficiència del transport públic– que un presumptuós que només el té l’automòbil per estatus i comoditat o per anar a esquiar o de passeigs, aquí sempre amb total miopia s’equipara la necessitat al lleure.
Quan l’AP7 i altres vies eren de peatge, al seu darrere hi havia una empresa que és cert que obtenia bons beneficis, però invertia en seguretat, en manteniment, en instal·lacions, tenia cura de la via com qualsevol propietari té cura del que té, en canvi avui, amb l’administració com a responsable, qualsevol conductor pot veure i patir la diferència, les estadístiques de sinistralitat expliquen la resta.
Els quatre que dèiem, amb matisos, que treure els peatges era un error i rebíem de valent dels populistes i demagogs que ho sabien tot, a poc a poc ens van donant la raó, el problema de les infraestructures és que mai poden créixer al ritme de la demanda, cal racionalitzar-ne l’ús, cal que pagui qui més la utilitza i que pagui més qui la fa servir sense necessitat o per lleure, i sobretot, calen polítics valents, que reconeguin errades del passat i que no resolguin les coses amb la immediatesa del pegot i el curt termini, calen polítics valents que aportin solucions als problemes, no que creïn problemes i obstaculitzin les solucions.
Joan Pallarès-Personat