12 jul. La Trabucada: L’estiu, una línia discontínua.
De jove treballava en una empresa que un final de juliol, a l’hora de pagar la nòmina –llavors s’abonava en efectiu– el gerent va reunir-nos a tots per informar-nos de la situació econòmica de la societat i dir-nos que havia demanat un crèdit bancari per pagar les nòmines, que serien les darreres, no calia tornar al setembre perquè l’empresa ja no hi seria.
Mentre alguns ens vàrem espavilar i al setembre començàvem a treballar en un altre lloc, la resta, la majoria, van dir que no en volien saber res del que deia el gerent, que ells se n’anaven de vacances i al setembre ja en parlaríem de tot plegat, que aquell no era el seu problema ni llavors eren hores de parlar.
Quan al setembre van tornar, l’empresa ja no hi era, el local estava buit, les màquines s’havien venut i ells van començar el Via Crucis reivindicatiu clamant que havien estat enganyats i explicant els milers de pessetes que els hi corresponia d’indemnització, però poc en van treure.
El fet sempre em va recordar aquella pel·lícula de Xarlot d’una baralla a la feina i tots fent rotllana en la disputa, fins quan toca la campana de l’hora d’esmorzar que aturen al combat per a menjar l’entrepà amigablement i, en sonar la sirena de tornar a enganxar a la feina, continua la brega i els cops en hores laborals.
La conflictivitat laboral s’atura a l’estiu, fins als jutjats declaren inhàbil el mes d’agost, la justícia té calendaris d’onze mesos, els mestres de deu i arreu el personal es relaxa entre juny i setembre com ho fa per Setmana Santa, Nadal o algun pont, de manera que l’any queda reduït al no-res.
Estar malalt o tenir una necessitat en aquestes dates, si no és un infern, és un purgatori, fins trobem normal que si ens atenen sigui malament, pel mateix preu el diari sigui més prim. El transport vagi pitjor o que fent calor s’activin sindicalment les vindicacions de les feines de puntes estivals.
Com cada estiu més gent tornarà de les vacances pitjor que quan va marxar, els psicòlegs en diran síndrome postvacacional, però no és res més que la frustració d’idealitzar les falses promeses, d’enganyar-se somniant en l’anunci i l’oferta i caure en l’engany d’anar de vacances només per causar enveja, per vantar-nos que hem anat on els altres no van, no per ganes d’anar-hi.
Les vacances no són una obligació, són un dret laboral pel qual es van haver de lluitar molt per obtenir-lo, també és un dret tenir una feina digna, les obligacions es poden patir; els drets, com les llibertats, es gaudeixen, a la feina com o les vacances l’actitud és molt important, qualsevol cosa que fem, inclús les vacances, si la convertim en una rutina, acabarem avorrint-la.
Joan Pallarès-Personat.