23 ag. La Trabucada: Fent anys.

Donant gràcies a Déu pel regal de la vida, aquesta setmana he bufat una espelma més d’aniversari, ho he fet emocionat i agraït, rebent el millor dels premis, reunir a taula a qui m’acompanya a totes hores i als qui han vingut darrere nostre, perquè enrere no queda ningú del passat, cap dels qui ens van precedir.

Soc vell, potser amb més xacres de les que per edat em correspondrien, però estic content perquè m’agrada la vida. M’ha agradat sempre, fins en els moments més dolorosos, i n’he tingut uns quants, perquè sempre, després de cada trompada, m’he sabut alçar de nou.

Estic content de ser vell, no m’agraden els eufemismes com tercera edat o gent gran, vell només és pejoratiu per qui no sap entendre la vida, per res del món tornaria a ser jove, l’experiència és la riquesa més gran del món i l’experiència no és haver presenciat una cosa, sinó el profit que en saps treure d’aquella vivència.

Gent de més edat que la meva no els agrada la paraula vell, segurament és perquè han viscut moltes coses, però no els hi ha servit de res, no les han sabut aprofitar, i encara van dient que se senten joves, però en realitat, per molts anys que facin, mai podran tenir la saviesa que dona l’experiència.

En poques setmanes hem viscut un eclipsi, la visita del Papa, la Sagrada Família, un campionat Mundial de futbol, una lliga, un Tour ha passat pel portal de casa, l’Artemis II vorejava la lluna, la gent ha embogit diverses vegades en pocs dies, tot plegat per a molts haurà estat, simplement, esdeveniments, no experiències, perquè l’experiència no la dona la presència, sinó la reflexió i només seran records del passat, mai coneixements per viure millor el futur.

M’agrada ser vell i m’agradaria ser savi, fa anys vaig entendre que mai no arribaria a saber tot de tot, ni tan sols en el camp al qual em dedico, sé que per més vell que sigui sempre podré aprendre alguna cosa i no creuré mai que dels joves no puc aprendre res, els vells tenim moltes coses per aprendre dels joves i ambdós l’obligació d’escoltar-nos, en la comunicació aprendrem molt els uns dels altres, encara que hi pugui haver malfiança, Shakespeare deia que els vells desconfien de la joventut perquè ells abans van ser joves.

Com més vell em faig res no m’enlluerna, poques coses m’impressionen tot conservant l’engrescament i la capacitat de sorpresa, amb el pas del temps valoro molt més les coses petites, la senzillesa i la mirada humil, tot allò que no es compra amb diners, i ara sé que el món és impossible canviar-lo com somniava de jove, avui ja no lluito per transformar la societat, ara la meva lluita aferrissada és per conservar els meus valors, per mantenir-me ferm, per continuar essent jo mateix i que la societat no en faci canviar la manera de ser.

Potser s’arriba a savi quan comprens com és d’estúpida la vanitat i t’adones que la posteritat és el temps que tardaran tots els teus objectes, articles, llibres o fotografies a acabar llençats dins d’un contenidor d’escombraries.

Joan Pallarès-Personat.