30 ag. La Trabucada: El retorn de vacances.

Aquest diumenge de final d’agost és el del retorn a casa, diuen que cap a un 40% de la població, que té sort i en pot fer, concentra les seves vacances aquest mes; cadascú les aprofita com pot i, alguns, com volen, que les circumstàncies i la butxaca canvien en cada persona.

Alguns diuen que desconnectaran, llavors és un senyal inequívoc que la feina que fan és per sobreviure, perquè qui treballa amb la cosa per la qual sent vocació, fins en els dies de descans viu motivat i atent a la seva professió.

Els retorns a la feina després d’unes vacances solen passar més desapercebuts quan es fan en períodes esglaonats, però quan és el 40% de la població que retorna de cop al treball, la societat viu uns dies d’histèria col·lectiva, els psicòlegs, que totes se les inventen, parlen de la síndrome postvacacional, que en realitat no és més que vanitat, l’eterna vanitat humana.

Per què? Perquè durant els primers dies de retorn, qui s’ha quedat a l’agost percep que els que tornen li prenen una part del territori que ja s’havia fet seu; els que retornen volen recuperar el seu terreny que perceben envaït i, a més, mostrar la seva superioritat exhibint els coneixements i les experiències (i els sopars de duro) que han viscut els dies que han estat fora.

La productivitat laboral de les primeres jornades és baixa, a més de la xerrameca, afegim que es perd molt temps en solucionar problemes causats per descura i l’absència, a poc a poc s’anirà recuperant el ritme i tornaran a aflorar els conflictes que al juliol van deixar perquè, en la societat del mínim esforç, mana el principi d’irresponsabilitat: primer fem vacances i després parlem del problema.

Una constant del retorn és que tothom s’ha fet més ecologista, tornaran els clams contra l’ampliació de l’aeroport, encara que hagin volat a tres mil quilòmetres, i demanaran carrils bici, tot i que no la fan servir.

També es tornaran a queixar que hi ha massa turisme, que entre turistes i expats ens han pres la ciutat i aquí no es pot viure, que ens han acaparat l’habitatge i han fet pujar els preus de tot, fins ens manifestaran pels carrers al clam de “el turisme mata”.

Malauradament, tothom creu que els turistes són els altres, pensen que ells a fora de casa no molesten, però allà on han anat han practicat el turisme de tòpics més descarnat, han contribuït a l’espiral embogida del turisme disparat, que alimenta la precarietat laboral i d’habitatge: se t’abraonen quan els hi retreus, però és la crua realitat, i, en tot cas, com a l’Evangeli, si és que algú ha tornat de vacances net de culpa, que llenci la primera pedra.

Joan Pallarès-Personat.