18 oct. La Trabucada:  Vaga

Tot i que fer vaga és un dret fonamental en qualsevol estat democràtic, contra el qual només els règims dictatorials el reprimeixen o el desaprova persones amb pensaments totalitaris, tothom que té un mínim sentit sindical sap que el seu exercici és el darrer recurs en una negociació.

En Francesc Layret deia que “quan els treballadors fan vaga, és perquè volen treballar”, però el valor del treball i la responsabilitat laboral han canviat molt des del temps de Layret o el Noi del Sucre i, si sovint els motius d’una vaga costen d’explicar, la seva recurrència desvirtua les reivindicacions.

Sense estigmatitzar a ningú, en un mateix dia, un trist jubilat que ni pot viure perquè no li arriba la minsa pensió, es pot veure obligat a fer de cangur dels néts per la vaga de mestres, haver d’anar a peu a buscar-los per la vaga de bus i els taxistes que també fan la seva; igualment troba el carrer tallat pels que protesten per l’habitatge, els cinc minuts de lleure que tenia no els pot fruir per la vaga de bibliotecaris, tampoc fer un tràmit per la dels serveis socials, ni apropar-se a l’ambulatori pel mal de panxa, la sanitat també convoca vaga i no diguem fugir del desgavell si hi ha vaga a l’aeroport i els trens, si no ho estan, tampoc no és nota gaire perquè mai no funcionen ni en tenen ganes.

Els pagesos surten amb els tractors, els funcionaris de presons pugen per les parets, els transportistes no poden més amb el preu del gasoil, els pescadors amb les quotes de captura, la gent diu prou al turisme massiu, el petit i mitjà comerç ja fa anys que està amb l’aigua al coll, els supermercats amenaçen de vaga per Nadal i tot sembla que aquí no es podrà viure.

Sembla? Efectivament, només ho sembla. La setmana passada, en el pont del Pilar van sortir i tornar de l’àrea metropolitana de Barcelona 523.000 vehicles, Tots Sants cau en diumenge i no hi haurà pont, però per la Puríssima Constitució la jugada es repetirà, llavors… al lloro, no estem tan malament, potser molts voldrien plorar amb ulls de vaguista.

No hi ha dubte que en una població laboral de prop de vint-i-cinc milions, diuen els sindicat que encara no hi ha ni tres milions d’afiliats, ben poca cosa, un 12% i concentrats més en grans empreses o col·lectius, aquí rau la minsa cultura sindical que hi ha el país, potser manca pedagogia i, darrerament, en molts sectors els sindicats s’han atomitzat, sorgint sigles que semblen més els gremis medievals que no sindicats de classe, amb reivindicacions més pròpies de cartes als reis que propostes viables.

Els mateixos sindicats de classe en són víctimes, en les negociacions no només han d’enfrontar-se a la patronal, sinó a aquests grups del tot o res que arrosseguen demandants de l’impossible, d’aquells que haurien d’entendre que la vaga és un recurs i un dret, però mai ha d’esser un tràmit obligatori en una negociació només per l’anhel de fer visibles unes sigles.

Joan Pallarès-Personat.