01 nov. La Trabucada: La defunció del diàleg.
Naixem muts, quan arribem al món només sabem plorar i sentir soroll, a poc a poc distingirem els fonemes, les paraules, només mesos després serem capaços d’aprendre a parlar, primer repetint mots senzills i, lentament, anirem articulant frases, però tardarem molt a tenir capacitat per dialogar.
El diàleg vol un aprenentatge, per a dialogar cal escoltar primer, després expressar la teva postura, saber processar les idees que has escoltat, rebatre-les si cal, transmetre bé les teves i defensar-les de les objeccions que rebis, perquè dialogar vol dir intercanviar i dels intercanvis neix la riquesa, l’amplitud de mires, el progrés.
Dialogar és comunicar i vol dir buscar punts comuns per avançar, intentar trobar un consens i un equilibri, a vegades cal dialogar moltes hores, molts dies per arribar a port. En posicions molt enfrontades el diàleg és difícil, però mai no és impossible, i sense diàleg, tot acabarà en un conflicte.
S’ha perdut la cultura del diàleg, alguns diuen que potser ha mort. Però no s’ha perdut perquè ara no parlem, sinó perquè avui parlem massa. S’ha perdut el diàleg perquè no escoltem, llegir o escoltar requereixen cert esforç, avui només mirem, només ens interessen les coses que ens entren pels ulls, i parlem i parlem, però no per dir res, sinó per vanitat, per no estar callats, per a evitar que els altres parlin i ens rebatin i dominin el nostre punt de vista.
El més trist és que de tot el que parlem, sempre parlem més del que no sabem que del que coneixem; reproduïm com a lloros el que hem escoltat sense ni saber si és cert, sense comprovar-ho o contrastar-ho, acostumen a parlar per demostrar que sabem, no perquè sabem el que diem.
Si una cosa va malament, sempre pot empitjorar. Ara no escoltem als interlocutors, ni al veí, ni a l’amic, ni a la família a casa, però, en canvi, tenim obertes les orelles i els ulls cap a les pantalles, cap als dispositius electrònics manipulables i manipulats, estris que maten el diàleg i que prenem per infal·libles, són els déus moderns d’una societat decadent que confia més en les màquines que en el tracte humà.
Al diàleg l’hem matat entre tots, la cultura del diàleg ha estat substituïda per la de la queixa, la protesta, la desqualificació, la calumnia, o encara pitjor, la cultura del diàleg ha mort esclafada per la cultura de la violència per la violència, quan l’única cultura que segueix el camí de la pau i la llibertat, és la cultura del diàleg.
Joan Pallarès-Personat.