17 abr. Fer el pagès

Atònita em quedo en veure a la meva pantalla de plasma el registrador de la propietat de Santa Pola gambant amb el seu aire habitualment desmarxat pels deserts carrers del que sembla una urbanització d’aquelles que no acullen cap comerç ni se n’espera. Amb un estricte control de les pulsacions, no fos cas que el registrador no presentés uns bons registres, el personatge deambula sense vergonya malgrat la ridiculesa dels seus gestos. ¿Com ha de tenir vergonya aquest xitxarel·lo que considera que el batlle és el veí que aquest vulgui que sigui l’alcalde o una cosa semblant si no n’ha tingut mai? Vist el color dels seus cabells, hom diria que fins i tot a algun perruquer clandestí deu haver acudit a tintar-se’ls aquests dies de confinament en què jo he de continuar tancada a casa i tenint cura particular del meu patrimoni capil·lar. Potser se’l tenyeix amb aquells “hilillos de plastelina” tan ridículs com l’infame personatge que es creia graciós perquè els acòlits periodistes esportius li reien les gràcies a banda de llepar-li el cul a l’estudi radiofònic on s’enduia el seu fill malgrat que el programa no era d’horari infantil .

“Es la ley”, recordo que deia aquest infame personatge del qual la Història n’hauria pogut perfectament prescindir i al qual un dia provaren de trencar-li la cara. Aquests dies més d’un li hauria volgut trencar, veient-lo passejar mentre la resta mantenim un tancament rigorós a casa i, com a molt, ens permetem sortir per anar a comprar o treure el gos a fer les necessitats. Que no fos que el qui deia que els catalans “hacen cosas” i que, en canvi, assegurava que “ese referéndum no se va a celebrar” hagués eixit al carrer per passejar el gos. Vosaltres el veieu el gos? Doncs aquí el teniu.

Difícil sostreure’s a l’actualitat desinformativa

Soc conscient que aquest emprenyament que pateixo és conseqüència de tanta sobreinformació que ens aclapara al voltant del coronavirus (o de la Covid-19 que dirien els i les que busquen mantenir un llenguatge curosament no sexista). A mi, que m’han carregat amb un ERTO i m’han obligat a teletreballar parcialment m’han condemnat a mantenir-me semiocupada mirant la televisió, la qual cosa et fa difícil sostreure’t a l’actualitat desinformativa amb què ens obsequien els mitjans i les mitjanies, que ja no saps si has de dur mascareta per dormir per si somnies amb situacions de risc i si has d’acudir al súper amb escafandra. Un dia et diuen una cosa i l’endemà, la contrària. I això ja no només els polítics, sinó fins i tot la classe mèdica.

Se’n va en orris tota l’estratègia seguida a les darreres quatre setmanes

I estava jo amb la meva estricta observança de les recomanacions sanitàries quan, de sobte, m’arriba la notícia que la senyora que ens governa a la ciutat ens anuncia que aquest diumenge, 19 d’abril, els sagrerencs (i sagrerenques) podrem anar a plaça. En concret, a la plaça Masadas per fer el pagès. Perquè aquella iniciativa farà cas omís a les recomanacions sobre la necessitat de mantenir la prudència i evitar les aglomeracions. D’aquesta manera, se’n va en orris tota l’estratègia seguida a les darreres quatre setmanes d’evitar al màxim el contacte. Si dimarts dia 13 des de Madrid obligaven un munt de gent a anar a la feina i la condemnaven, en major part, a ficar-se al Metro o a l’autobús i posar en risc l’asèpsia mantinguda durant el període de confinament, ara s’anima el personal a reunir-se al voltant d’aquesta fireta de poble que tan bé queda per fer-nos creure que contribuïm a fer més habitable el planeta perquè consumim producte ecològic i de quilòmetre zero. La defensa del comerç de proximitat és l’altra coartada per a aquest muntatge tan essencial que es veu que no podia esperar com sí fan les mares (i pares) que mantenim a ratlla la canalla al pis de mig centenar de metres o les que voldríem sortir a moure les cames per mantenir-nos en forma. Els qui reobren anticipadament aquest mercat de pagès demostren tenir uns sants pebrots, sobretot veient la política de suport que dispensen habitualment al comerç de barri. És clar que sempre hi ha gent disposada a seguir la pastanaga; una hortalissa amb un color idèntic en el que s’escudava un candidat a l’alcaldia que va acabar decantant el govern municipal contravenint el seu lema de campanya i que, casualment, ara es troba en parador desconegut. Potser és que no surt de casa. A veure si aquest diumenge també el veiem fent el pagès. Seria reblar el clau veure’l amb xandall, retent franc homenatge a aquesta peça en ocasions tan desprestigiada que té el seu origen en el que vestien els ‘marchands d’ail” (en francès els que venien alls). Vestit així fins i tot podria acompanyar el registrador de la propietat en els seus passejos. Amb gos o sense; però fent el pagès. Amb tot el respecte per als pagesos.