18 nov. A cadascú el que és seu
Una de les sorts de tenir bons amics és de poder compartir experiències. Però no només de viure simultàniament els mateixos fets i moments en idèntics escenaris, sinó que, fruit de l’intercanvi de paraules, tenir coneixement d’esdeveniments dels quals no n’hauria sabut res si no hagués estat pels enriquidors diàlegs mantinguts, que no només em serveixen per contrastar el meu pensament i treure’m sovint dels errors en què hauria incorregut si m’hagués fiat només del meu criteri. Així, i davant la incapacitat per trepitjar suficientment el territori i ser a tot arreu on voldria per saber què ocorre al barri, em sento afortunat de comptar amb persones a les quals no només aprecio sinó que constitueixen una font d’informació fiable.
Ha estat així com m’he assabentat del desenvolupament d’una activitat a la qual m’hauria agradat assistir però que, per la meva incapaç ubiqüitat, no vaig poder assistir. Es tracta de la sessió participativa (tal i com formalment es presentava) al voltant de la Superilla Sagrera-Navas, celebrada el passat 8 de novembre a l’Espai 30. Si m’hagués quedat amb la peça perpetrada per Betevé tot m’hauria semblat meravellós; fins i tot el titolet “Sense calendari per iniciar les actuacions”, una ironia per als sagrerencs farts de veure com el calendari del Tren de l’AVErgonya s’estira més que un xiclet mastegat. Precisament just sota aquest titolet, la televisió municipal ens parla de unes propostes que s’han treballat “entre l’Ajuntament, veïns, entitats i comerciants dels dos barris”. Quan llegeixes això tens la impressió de treball en equip. Però després d’haver escoltat com es va esdevenir aquella sessió “participativa” tinc la impressió que els tècnics del consistori tenen una molt particular visió del que és treballar en equip… i escoltar el veïnat.
Ronda de Sant Andreu?
Les meves fonts, que, insisteixo, em mereixen la més absoluta credibilitat, m’informen que els tècnics van limitar-se a mostrar el “seu” projecte, amb una exposició de manual, impecablement apresa i excel·lentment executada. Això sí, es produí cert esverament quan presentaren una suposada Ronda de Sant Andreu que havia de canalitzar el trànsit rodat a l’alçada de La Sagrera. Davant la defensa nominativa a ultrança dels tècnics, la intervenció d’una regidora serví per apaivagar els ànims, que intentà fer creure que tot era un malentès i que es tractava “només d’una proposta”.
Aquest probablement fou el capítol més anecdòtic dels protagonitzats per aquests tècnics que, com passa en la majoria de decisions que es prenen des de la Casa Gran, dissenyen sobre planell sense sortir del despatx i sense molestar-se a trepitjar el territori per conèixer-lo mínimament. I després, com tinc la impressió, es treuen de la màniga aquest tipus de convocatòries veïnals per cobrir l’expedient i que ningú no els pugui dir que no han escoltat el veïnat i comptat amb la seva opinió.
Moderació
Tanmateix, el que es presentava com una sessió participativa i de la qual es podia concloure que permetria assimilar algunes de les interessants aportacions del veïnat, d’aquell que trepitja i pateix a diari el territori, es va convertir en una surrealista roda d’intervencions. Atès que el consistori devia considerar que els tècnics enviats a l’Espai 30 no tenien prou capacitat per moderar un torn de preguntes, l’ajuntament va habilitat un servei de moderació. El pressupost destinat devia estalviar els maldecaps que comportava que un bel·ligerant veí es pogués esplaiar-se més del compte davant el pla municipal.
L’indignant del cas, segons em comenten les meves fidedignes fonts, és que els tècnics s’espolsaren les puces en pràcticament totes les consultes. “Això és competència de Trànsit”; “això és competència de Parcs i Jardins”; “això és competència de…”, s’escudaven a cada pregunta els interlocutors que, suposadament, havien vingut per escoltar les inquietuds de La Sagrera. Com si volguessin emparar-se en un “A cadascú el que és seu”. Cal dir que resulta també paradoxal que, si del que es tractava era d’escoltar el veïnat, se suposa que era per fer algun tipus de modificació i de replantejament. Segons s’ha pogut saber, el consistori no té previst convocar cap altra reunió.
Unicitat de criteris
D’entre les poques al·legacions que van trobar resposta en la sessió n’hi ha una que fa referència a la canalització del trànsit pel carrer Palència per tal que els vehicles desemboquin a Felip II per poder arribar a la Meridiana. Alguns dels meus interlocutors van posar objeccions a aquesta decisió (esgrimint que podien continuar pel carrer Gran fins tombar per Felip II) que, sense que serveixi de precedent, em sembla raonable. Coincideixo amb l’ajuntament que l’angle de gir és menor en el cas proposat i, per tant, lògic que s’opti per aquesta solució. El que passa és que les autoritats municipals no es caracteritzen, precisament, per mantenir una unicitat de criteris. Perquè als darrers anys hem assistit a canvis arbitraris de sentits de carrer en què, ignorant els plans urbanístics originals, han provocat que per accedir a determinades vies s’hagin de fer maniobres antinaturals. És només un exemple més de l’arbitrarietat absoluta en què actuen a la Casa Gran i que queda patent en qualsevol dels passos de vianants del barri, on no hi ha un criteri unificat… més que el que justifiqui posar un semàfor o qualsevol altre element que suposi una despesa supèrflua; a càrrec, per suposat, de l’erari públic i de la butxaca del contribuent (i a benefici, possiblement, d’alguna altra butxaca).
A tot això, les mateixes fonts m’indiquen que La Sagrera continua mantenint la seva condició de barri ‘cool’. Augmenta sense parar el nombre de visites de la senyora de Valls a La Sagrera. Si divendres passat us esmentava el triple desembarcament d’aquest personatge tan estimat arreu de la ciutat, aquell mateix dia, amb els patits de l’Escola El Sagrer com a excusa, la dignitària va tornar a fer cap al nostre territori. Potser de tan trepitjar-lo n’acabarà aprenent alguna cosa. Ara només falta que ens escolti.