30 març A les armes!

Fins ahir tots els polítics s’omplien la boca parlant de pau: al carrer, a la feina, a l’escola o a la grada de l’estadi, era obligat declarar-te antimilitarista (paraula que ni de bon tros significa ser pacifista); un ampli ventall ideològic que anava des de la dreta moderada a l’extrema esquerra radical, clamava la reducció de les despeses en defensa o el desarmament i l’abolició dels exercits i avui van del tot perduts perquè corren vents de canvi de guió i no saben com pair-ho.

L’Europa del benestar i les conquestes socials, caigut el Mur de Berlin, vivia creient en cowboys protectors o en russos ballarins del Teatre Bolxoi, pensant que el Vell Continent era el guardià de les essències i que de la mamella sempre sortia un raig que mai no s’acabava com el vi de la bota de Sant Ferriol.

Però només era una il·lusió, ara coincidint que els americans miren cap una altra banda, els russos ens posen en el seu punt de mira i, a més, allò que en diem valors europeus, una gran part de la població no els comparteix perquè ni és europea ni l’interessen, generalitzant-se la sensació de perill i fred de peus.

A veiem que el sistema és feble, fa poc un incendi d’un transformador elèctric a l’aeroport de Heathrow va deixar la navegació aèria mundial com si fos un dia qualsevol en els trens de Rodalies; hem patit ciberatacs capaços de paralitzar l’economia i la producció, els nostres sofisticats sistemes de protecció i intel·ligència no resisteixen l’acció d’un boig amb una furgoneta robada.

Estem en ple segle XXI i encara per la majoria augmentar les despeses militars creu que vol dir més armament i més efectius, també que el que es gasti en aquests capítol anirà en detriment del benestar quan resten milers de partides supèrflues que es poden amortitzar sense necessitat d’augmentar els  impostos, però potser ens hauríem de preocupar molt més que de les possibles retallades materials, de les limitacions que patirem en els drets i les llibertats.

La pregunta fa pensar: Fins a quin punt estem disposats a canviar drets i llibertats per protecció i seguretat? Aquest és el dilema i, justament, la grandesa de la democràcia està en tenir una milícia operativa com per no acabar sent esclau dels enemics, però prou controlada i sotmesa al poder civil com perquè mai no el pugui dominar, ni ser dominada la societat per un grup d’il·luminats amb uniforme.

Més que rearmar els exercits i treure dels armaris uniformes arnats, primer cal plantejar què necessitem per estar segurs, els recursos no s’han de gastar en cabres per a desfilar a pas atlètic, ara la tàctica i l’estratègia són digitals i en les guerres modernes, les victòries més rotundes s’obtindran sense sortir de casa.    

Joan Pallarès-Personat