25 set. Adolescents

L’adolescència, el trànsit entre la infantesa i l’edat adulta, un període que comença cap als dotze anys i sol acabar passat els divuit, encara que en nombroses excepcions s’allargassa indefinidament, és un temps de canvis físics i emocionals, de formació, de descoberta i d’autonomia molt important per el futur de la persona i la seva afirmació personal. 

Socialment s’accepta que és una etapa difícil de la vida, no ho sé i amb alguns coetanis que n’he parlat tampoc la percebérem així, potser perquè anàvem massa atrafegats i no teníem temps de pensar-hi: matinar, treballar des dels catorze anys, vespre a l’acadèmia o a la universitat a estudiar nocturn, l’excursionisme el cap de setmana i alguns amb compromís polític precoç, anàvem tant atabalats que no ens podíem permetre luxes com deprimir-nos o patir estrés, una paraula que fins a finals de la dècada dels vuitanta no trobareu a les hemeroteques. 

No em dol que dues generacions desprès, la de les meves nétes, les coses hagin canviat. Tot i el record en absolut negatiu, aquells temps de porra i dictadura no eren, ni de bon tros, idíl·lics, no passaven fam com havien passat els nostres pares o avis, però les economies eren fluixetes i anaven tirant gràcies a les “hores extres” que treballava el pare i si no passava mai res, era perquè la Dictadura ja s’encarregava que res no passes.  

No jutjaré a l’adolescència actual, Sòcrates ja es queixava dient que eren mal educats, només volien el luxe i no respectaven l’autoritat; Plató, que generacionalment podia ser nét de Sòcrates, més o menys els jutjava igual i Sèneca cinc segles desprès, iterava el mateix que els altres dos genis. 

No jutjaré, però apuntaré un fet de fa pocs dies, començat el curs escolar, havia quedat amb un company i el lloc on l’esperava era a tocar d’un centre escolar, era la hora que sortien els alumnes de ESO, nois i noies entre dotze i setze anys, o sigui entre l’adolescència primerenca i quan comença la tardana.

Mentre entre els més primerencs no es percebien diferències amb els darrers cursos de primària, progressivament, en nois i noies, en el vestir, en l’estètica, sobretot en les “marques” i les modes anaven incidint, inclús es veien casos de manual del que en diuen identificació adhesiva amb tribus urbanes o molts més lluint marques cares, modelets, o per a dir-ho clar i català i sense pèls a la llengua, ensenyant-t’ho tot, amb indumentària més pròpia de platja que d’escola.

Realment em preguntava si allà a dins hi havia una escola, una passarel·la de modes o un cabaret, per a dir-ho finament; pensava on pot portar aquesta competició per a veure que llueix més i em preguntava si tornar a l’uniforme escolar no ens igualaria més a tots, tot i l’aversió natural que en tinc, perquè, exceptuant la camissa de casteller, no he tornat a anar uniformat des de quan fa dècades vaig acabar el servei militar obligatori a l’Àfrica.   

Alguna vegada he escrit que a l’escola es va a aprendre, la única missió del mestre és ensenyar, educar és responsabilitat dels pares; també he escrit que tal com els nois i noies han d’anar a l’escola nets i vestits des de casa, també hi han d’anar educats… però és clar que veient tota aquella indumentària on sembla que la personalitat es diposita en uns pantalons, una samarreta de tirants o el melic, veient la barreja de rua carnavalesca, passarel·la Gaudí i ball del Can Can de cantina, un arriba a la conclusió que avui compta molt més l’indumentària que l’assignatura.     

Joan Pallarès-Personat