20 ag. Aire fresc a La Sagrera

Tot i que la calor continua acompanyant-nos, l’ofegant onada patida dies enrere ja és història. Tothom ha mirat de combatre-la amb els mètodes més a l’abast. I, vist com s’ha disparat, indignantment, el preu de l’electricitat, estic convençut que alguns veïns deuen haver recorregut a un dels sistemes aconsellats per les autoritats mateixes, com ara anar al centre comercial, un dels llocs on se sol poder gaudir d’aire condicionat per la patilla. De moment, no es cobra per entrar en aquests complexos ni per respirar el seu aire, però capítols passats no garanteixen que en el futur els episodis siguin diferents.

A La Sagrera gaudim (des de ja fa més de 9 lustres!) d’un equipament assimilable al que avui es coneix com a centre comercial; un concepte que, com molts altres que han acabat fent forat al nostre entorn, es va importar dels Estats Units, país on avui dia se n’estan tancant un munt mentre a les nostres latituds els promotors immobiliaris continuen fomentant-ne la seva expansió.

Tres torres que precediren l’escola i el parc

Recordo prou bé quan es van aixecar les tres grans torres sobre les antigues naus d’Enasa, molt abans que s’edifiqués la reivindicadíssima escola Príncipe de Viana (quins pebrots de nom oficial que mai ningú, sortosament, feia servir) i encara molt temps abans que La Sagrera celebrés la inauguració del Parc de la Pegaso. ¿Com no ho havia de recordar si les tres torres eren davant de casa i quan mirava per la finestra veia els operaris com les alçaven…?

L’1 d’octubre de 1975 fou la data escollida per a l’estrena d’aquella zona comercial. Paradoxalment, llavors el primer d’octubre era mig festiu. L’antic règim commemorava el nomenament de Franco com a “Caudillo de España por la Gracia de Dios”. Seria el darrer 1 d’octubre del dictador, a qui li restaven 50 dies per estirar la pota.

Neveres nord-americanes

L’esdeveniment no passà gens desapercebut. La inauguració fou esmentada fins i tot a l’informatiu nocturn de l’única televisió que existia en aquell moment.

Jo, que llavors era un escolar que acabava de començar 6è de bàsica, vaig aprofitar la festa acadèmica per recórrer una i mil vegades aquells dos pisos dels grans magatzems Sears, curulls de gent que badava amb tota l’àmplia exposició comercial. Recordo que, al pis inferior, la part central era ocupada per una secció de mobles que, amb una configuració similar als laberints de l’Ikea, reproduïa diferents disposicions de cambres. Era quelcom que em resultava revolucionari i que, amb els meus amics, fèiem servir per jugar a amagar i atrapar, tot exasperant la bona paciència que exhibia el personal que hi treballava. Una altra de les coses que més em cridava l’atenció eren uns frigorífics enormes, d’aquells que només apareixien a les pel·lícules i sèries nord-americanes. Els empleats del Sears em permetien que obrís una vegada i una altra aquells electrodomèstics que no contenien més que productes de plàstic, com ara pastanagues, pomes o bistecs.

Durant molts dies, fins i tot setmanes, recordo que vaig freqüentar aquells grans magatzems i, també, els jardins del davant i l’Hiper Radar; un establiment que deixava petits els supermercats i l’única referència pròxima del qual era un hipermercat que hi havia a l’autovia de Castelldefels, prop de l’aeroport, i que havia esdevingut un pol d’atracció. Els nous equipaments sagrerencs també es convertiren en pol d’atracció dels veïns que, com jo, durant força temps estigueren recorrent per simple gaudi aquells grans locals que, juntament amb les botigues que acompanyaven tot aquell gran desplegament comercial del voltant com ara el Persons, El Club del Bricolaje, el Juclà o l’Armando voltant configuraven l’anomenat Meridiano Cero.

Un luxe

Llavors l’aire condicionat no era un article de primera necessitat. A diferència del que passa ara, la majoria de cotxes no l’incorporaven. Tampoc no era gens comú a l’àmbit domèstic; ni tan sols, gosaria dir, al laboral. És clar que llavors el canvi climàtic ni se’l coneixia ni se l’esperava. Si algú ens n’hagués parlat ens hauríem quedat simplement freds…

Jordi Vilagut