14 juny Al vol

La Mercè surt al balcó del seu piset del carrer Princesa. Mira el cel i no hi veu ni un núvol, només una gavina que vola silenciosa. En canvi, els aucells engabiats del veïnat refilen a més no poder.

Tan bé que s’hi ha trobat sempre al seu pis…amb els mobles comprats amb en Pere, fa més de cinquanta anys: cadires de fusta fosca entapissades de verd, el bufet amb el mirall ampli i les flors cisellades a l’entorn, els quadrants de ganxet confeccionats en llargues tardes d’hivern. Quadres, fotografies de una vida, gerros, figuretes, regals d’alguns amics o d’alguna veïna.

“-A veure quan es decidirà a ploure. Tant que convé”-pensa.

És d’estatura mitjana, vuitanta anys ben portats, cabell tenyit castany clar, quasi ros. De la fesomia se’n desprèn un aire dolç. Quan vivia el marit i ella sortia per anar a la perruqueria sempre li deia:

-Ves, que no te’l tallin gaire.

Ara es pot tallar el cabell tant com vol. El problema no és el cabell, és l’amo de la finca, i les seves cames que, de mica en mica, van perdent força. Són tres pisos i un entressol que ha de pujar a peu. No vol anar a una residència, i no vol renunciar a sortir. El carrer li es vida: la granja, l’herboristeria, la botiga de queviures, i la d’espècies, i aquells nois tan agradables de la verdura… sí, els ecologistes que s’ho cultiven tot ells. Li agrada recórrer els carrerons estrets, però ha d’anar amb compte perquè sempre hi ha un vandàlic a punt d’estirar el bolso.

L’amo no vol saber res del que li proposen els inquilins: posar ascensor. Hi ha espai suficient, li diuen, però ell els vol tots fora i vendre la finca. Per això tampoc fa cas de les altres queixes: rates, humitats, brutícia…

Aquesta tarda la Mercè ha d’anar al Centre Cívic. Hi ha un recital de poesia i no hi pot faltar. Ella també en dirà una “La puntaire”. La repassa dos cops al dia davant del mirall del bufet.

Quan arriba ja troba als amics de la tertúlia poètica dels dilluns. Es saluden contents de retrobar-se. Està nerviosa perquè és una poesia llarga i te por d’encallar-se. La memòria ja no és la d’abans. Quan li toca pujar a la tarima té la boca seca, però tira endavant.

Sonen els aplaudiments. Ara sí, mira el públic. Quanta gent! De públic no en falta mai. Quins nervis! L’ha dit bé? Baixa els esglaons i, emocionada, rep la felicitació de la colla. En acabar hi ha un pica-pica. S’estalviarà el sopar.

Torna cap a casa que ja són quasi les deu. Obre amb un gest ampli la porta del carrer i nota una oposició. Té un sobresalt, hi haurà algú amagat? Encén el llum i veu una bossa de viatge entre la porta i la paret. És de pell color blau-gris, amb nanses del mateix color, i cremallera d’aspecte resistent amb una tanca metàl.lica en un extrem.

-Mira, algú se l’ha deixada. Que en són de descuidats aquests estrangers!

La escala ha canviat tant! Primer els argentins, després altres sudamericans, els filipins, ara els de les pateres, quin galimaties! Dels d’aquí només en queden la meitat. I alguns, com els seus veïns de dalt, que valdria més que no hi fossin. La bruixa de la Jacoba i el perdonavides que l’acompanya sempre, el Blas. Li tiren porqueria al seus balcons, i si es queixa , ella li envia el pinxo a buscar brega. De bones a bones no s’hi pot parlar. Ells no fan mai res.

Agafa la bossa que mira com pesa, i se l’endú a dalt pensant que l’endemà la donarà a qui sigui “no fos cas que algun barrut els la prengui”. A casa es canvia la roba, s’asseu al sofà, davant la tele. De tant en tant la mira de reüll. És prou maca la bossa, li agrada el color. “Com pot ser, tanta distracció?”, pensa. Què hi pot haver? Roba segurament, però pesa força. A veure…”. Amb un cert neguit obre la cremallera, la tanca metàl.lica, i…

-Verge Santa! – exclama astorada.

Un tou de bitllets de cinc-cents euros omple la caixa.

-Això és un robatori, segur!. Ai Mercè, ja t’has embolicat!

(continuarà)

Núria Serra