13 oct. Anem a la muntanya que ara ve el bon temps
Així comença la sardana de Pep Ventura amb lletra de Joan Maragall.
Aquest poeta ens va deixar poesies magnífiques de les diverses ocasions que va fer sojorns a les muntanyes, com les Pirinenques, alguna de musicada i adaptada per a cant coral.
Estem a més de cent anys de l’època de Maragall, i les coses han canviat força pel que fa a les muntanyes. Ha augmentat la pressió demogràfica al seu voltant i, sobretot, des del tancament de fronteres pel covid. S’estan construint a ritme accelerat cases unifamiliars i altres de pisos en molts pobles de la Cerdanya i Alt Urgell, per dir algunes comarques. Aquestes construccions estan habitades poc temps a l’any, i els joves que voldrien viure en el seu poble han de marxar perquè els preus són desorbitats.
Per fer aquestes cases de segona residència s’utilitza fusta, i això va lligat a la tala de pins dels entorns. Camions carregats dels arbres abatuts circulen per les carreteres mentre el bosc es va despoblant d’arbres i dels animals que l’habiten. “Tothom té dret d’anar a la muntanya”, diuen. Sí, però amb límits d’accés, com es va haver d’acordar en el Montseny.
Hi ha visitants que tenen en compte respectar el bosc, però d’altres no, i amb la gran afluència de públic, augmenten les conductes incíviques, com abandonar deixalles i també les tovalloletes humides, difícils de reciclar, al costat de carreteres i camins (quan no existien aquestes tovalloletes, es trobaven d’altres solucions que no embrutaven tant). La circulació en cotxe deixa alguns brètols davant de tanques de ferro d’accés a un parc natural, on fan demostració de la seva brutalitat arrencant la tanca, o deixant els grans 4×4 o jeeps (cada vegada més amples), mal aparcats vora pobles i camins, i tallant la circulació.
En alguna oficina de turisme ens diuen que s’està extingint el gall fer. Només?
Tenen una llarga llista de causes: treballadors forestals, boletaires, xarxes elèctriques, caçadors, excursionistes, bicicletes de muntanya que no van per camins sinó que es llencen pel mig del bosc, els que practiquen motocross per on els hi sembla, altres vehicles tot terreny…
Isidre Domenjó va escriure un llibre, Pensar el Pirineu i sembla que a ningú de l’administració ni de la població li interessi gaire preservar el patrimoni natural. Més aviat el contrari, es fomenta l’anada a la muntanya… “Ciutat Universitària d’esports de muntanya”, llegeixo. Això, necessita la muntanya? El que de veritat necessita és que la deixin tranquil.la. Que se’n limiti l’accés i que plantes i animals es puguin refer de la intrusió i del vandalisme. Vam veure amb el covid les grans pèrdues dels negocis turístics, i crec que es poden fomentar altres activitats en un poble que no siguin viure del turisme.
Del contrari haurem de continuar amb la segona part de la sardana de què parlàvem al principi de l’escrit: Per tu ploro. No ho hauríem de permetre.
Núria Serra