06 oct. Calça curta
Ha passat l’estiu i ja som a la tardor. La climatologia s’imposa, fa massa fresca per portar les gambes a l’aire i la calça curta torna als armaris per a frustració de molts, en especial dels que confien que el canvi climàtic s’acceleri, tot sigui per a poder anar, estiu i hivern, com més nus possible i mostrar extenses clapes del cos amb gargots i figures, veritables mapa mundi, sobre la seva pell.
L’hivern ens agermana. Iguala la superfície visible d’epidermis de la gent, mesura l’elegància per la tela i pel posat; sastres i modistes recuperen el terreny i no cal preocupar-se per la melamina.
D’uns anys ençà, i parlo ara d’estètica masculina, la calça curta, digueu-li short o pantalon, s’ha imposat, penetrant a unes esferes impensables. Mentre fa anys recordo inclús sortir d’excursió i posar-se els pantalons curts a la muntanya, en començar la caminada, avui i a l’estiu, al carrer, al transport, arreu hi ha adults que en quatre mesos no es posen un pantalon llarg.
Oficis on era impensable la informalitat en el vestir, ara s’han apuntat a ensenyar cuixa, els carters d’uniforme porten pantalon curt, també els taxistes que abans portaven fins gorra reglamentaria; van en calça curta molts cambrers, repartidors i fins i tot en porten aquells avis de vuitanta anys que van fer el pas iniciàtic de l’adolescència, que consistia abandonar els pantalons curts de nen i passar als llargs que, a part de tapar les incipients cames peludes pel canvi hormonal, donaven status.
Quants no vam substituir el pantalon curt pel llarg en el moment de complir els catorze anys, quan llavors ens incorporàvem al món laboral? Segurament els mateixos que, de treballar en una oficina, sempre vestits amb americana i corbata, ens hem anat despullant poc a poc, primer que si la corbata fora als estius, desprès tot l’any; les camisses que sempre era de maniga llarga, van passar a màniga curta desprès d’anys d’arremangar-nos els estius i l’americana, de deixa-la al respatller de la cadira quan estàvem “en família”, ha acabat sent arraconada per a molts.
Abans els metges fumaven a la consulta i ara n’he vist visitant en bermudes o, un dia a l’hospital em va visitar un de metge jove que portava una samarreta d’un grup de rock, tot canvia i l’estètica també.
Ara sembla que els únics que guarden certa etiqueta són els encorbatats venedors de pisos i els empleats de la funerària; res no escandalitza, tot es justifica, ni els paletes ni els pagesos porten faixa per treballar com la portava el meu avi picapedrer, l’hàbit no fa el monjo, però un monjo sense hàbit pot ser objecte de sospita i monjos en calça curta encara no toca.
Per Joan Pallarès-Personat.