21 jul. Campions en violència
El passat cap de setmana, quan la immensa majoria de la població vivia pendent d’una final finalissima del joc de pilota i no tenien ni ulls ni orelles per a res més, cinc, (5) dones eren assassinades per les seves parelles.
Si, va ser una casualitat. Una fatal coincidència, com també ho va ser que dilluns, mentre tots els mitjans transmetien la delirant arribada dels jugadors vencedors, rebuts pel Rei de les Espanyes i el seu President i s’escoltaven al carrer algunes expressions per a considerar, en aquells moments, a cada poble o ciutat consternada pels assassinats, un grapat de persones mostraven el rebuig a la monstruositat en places o davant del consistori.
Ironies numèriques: Des de primer de gener fins a aquell dia, la violència de gènere comptabilitzava 26 dones assassinades i el nombre de jugadors de la selecció que retornaven d’Alemanya era de 26. (Potser Josep Pla preguntaria allò d’això qui ho paga i podíem comparar la xifra amb la dels recursos que es destinen a la prevenció del masclisme patològic).
No, el futbol no en té la culpa, ni els toros encara que una horrorosa violació durant unes festes de San Fermin va representar un pas ferm en la consideració en la prevenció contra les agressions a les festes majors; el mal ve de llarg, l’arrel és profunda, 1300 dones mortes dels del 2003 vol dir que ens estem equivocant de camí, que a la societat hi ha massa racons on reafirmar la testosterona i conrear-la i que les campanyes no hi arriben.
Per pensar-hi, potser no cal exagerar gestos, potser no cal emfatitzar en el llenguatge inclusiu i vetllar més per esborrar els argots a la vida i en transmissions esportives farcits d’expressions bèl·liques i de caserna, sempre agressives i de menyspreu: atac, a mort, a sac, derrota, canonada, trencar…
Les morts són la notícia del problema, la cresta de l’iceberg de les 200.000 denuncies presentades en un any, i les que es deuen callar… Llavors, què passa? Volem continuar sent campions en violència?
No, el mal no és el futbol. En uns països on té molt pes passen, com aquí, aquestes coses i en d’altres no passa, el problema és que alguna cosa se’ns escapa, hi ha detalls que no percebem, la nostra societat tan avançada que ha arribat a la lluna o ha creat la Intel·ligència Artificial, potser hauria de saber mirar enrere, aprendre quins són els seus orígens, el clan tribal col·laboratiu, el que es va consolidar quan va entendre que el primer graó era el vincle familiar, el compromís entre dos persones per a tirar endavant un projecte de vida en comú.
Per Joan Pallarès-Personat.