01 gen. Cap d’any, el dia dels bons propòsits
Cap d’any, dia dels bons propòsits, milers de persones s’han llevat deixant de fumar o de beure, inscrivint-se a un gimnàs, fent règim, estalviant… la majoria no arribaran al vespre amb la meta assolida, il·lusions efímeres; d’altres el mantindran uns dies i, ben pocs, aguantaran un mes: per canviar d’hàbits es necessita un procés de conscienciació, no canviant el calendari penjat a la paret.
Com tot mortal al llarg de la seva vida, m’he fet mil propòsits per a l’any nou, i repassant, només recordo haver-ne assolit un, però ara, amb el pas del temps, no recordo ni quin any era, no crec que fos el 1984, potser era el 1985 o com a molt cap aquí, el 1 de gener de 1986.
M’havia tret el carnet de conduir el 1976, tornant de “colònies” a l’Àfrica, me’l vaig treure amb pressa per la feina que m’havia sortit, moltes visites comercials, carretera i, encara que desprès vaig acabar treballant gairebé només per Barcelona, seguia la inèrcia de treballar en cotxe.
Un més de desembre, emprenyat de tants embussos, amb una ciutat col·lapsada diverses vegades, vaig fer el propòsit d’any nou, transport públic, recorrent només al cotxe els dies que sorgís una visita realment inabastable d’altra manera.
Confesso que els primers dies vaig patir una depressió, en deu anys la ciutat s’havia tornat desconeguda per a mi, però als quinze dies ja començava a dominar la xarxa de metros, a combinar autobusos i a veure que a peu, estava a prop de tot arreu.
Al cap d’un mes vaig descobrir que feia la mateixa feina, atenia les mateixes visites, estalviava despeses de benzina i aparcament, inclús arribava abans a casa, tot era cosa de planificar bé i saber que corrents, mai no s’arriba abans.
Tampoc vaig fer cabal de burletes i mal pensats, esclaus de les rodes, com no em vaig fer quan vint anys desprès, i ja en fa quinze, vaig prescindir de l’andròmina pròpia per a lleure o ús personal, fet considerat per a alguns com una pèrdua d’estatus, fins al punt que un familiar em va oferir deixar-me diners per a comprar-ne un de segona mà, pensant prescindia de cotxe perquè passava per algun mal tràngol.
Trenta anys desprès, continuo prescindint d’allò que trobo superflu, de tot el que considero que no em cal, però no espero al canvi d’any. Per ser feliç no cal ser un asceta, un espartà, però si saber que com més tenim més volem i més ens compliquem la vida, la senzillesa i la austeritat són valors; la ostentació i la opulència un risc.
Tant de bo que els trets negatius del nostre caràcter com l’ansietat, l’orgull, la peresa, qualsevol dels sets pecats capitats, en poguéssim prescindir d’ells com si d’objectes es tractés, com si no formessin part del nostre ADN, però en canvi si que podem prescindir de les persones tòxiques del nostre entorn, aquelles que lluny no són cap amenaça, però prop, desfermen els nostres instints i les nostres males passions, mantenir-les lluny pot ser un bon propòsit, no per un any, sinó per tota la vida. Ens hi va la felicitat.
Bon any 2023.