23 gen. Cita prèvia

Fa prop de dos segles, Mariano José de Larra, signant amb el pseudònim de Fígaro, va publicar al número 11 de la revista satírica El pobrecito hablador, de gener de 1833, l’inspirat article Vuelva usted mañana, retratant i denunciant els vicis de la burocràcia indolent que, ara, dos segles desprès s’ha perfeccionat i digitalitzat, eixamplat i exportat més enllà de la maquinaria administrativa, assolint el nirvana, essencialment a l’empara de la pandèmia, amb el que en diuen Cita prèvia, que és un Vuelva usted mañana o més clar: no m’emprenyi amb el seu problema.

La cita prèvia ja cal per anar a demanar una cita prèvia a qualsevol administració, local, provincial, autonòmica, estatal… per anar al metge fins en algun cas una mica urgent, no diguem als bancs i caixes, que no són res més que simples comerços, botigues que trafiquen amb diners, i en canvi tracten i maltracten als clients com a vassalls, no com a ciutadans.

Cita prèvia per renovar un document que ells mateixos m’imposen la caducitat; per informar-me per abonar una taxa, per pagar, per inscriure’m, també al mecànic, fins els repartidors avui ja et marquen la hora de lliurament del paquet, o la crueltat absoluta en matèria de sanitat: tinc de preveure amb prou anticipació quan em trobaré malament, per a ser degudament atès.

Tots els col·lectius que atenen amb cita prèvia curiosament estant dotats d’uns argumentaris contundents, cap d’ells atén a raons d’urgència, necessita o que persones de certa edat o determinat nivell la cita prèvia pot arribar a ser un mur impenetrable. La indolència administrativa es supera a ella mateixa i es transforma en prepotència a força d’exàmens i oposicions, paga segura a final de mes i una plaça, fixa o interina, dotant d’unes ulleres de cristall molt diferent al que porten els ciutadans soferts i resignats.

Visites al metge a hores convingudes com es deia abans, a la perruqueria, a la modista, sempre han existit, reserves a restaurants o a hotels, més si estaven de moda també; passada la malura segurament i de manera encertada caldrà mantenir alguns hàbits en fer reserves per estalviar temps i recursos, però l’abús de la cita prèvia que se’n fa des de bancs o administració és mantindrà perquè té la murrieria i la malícia acumulada des de fa alguns segles.

De moment els únics que no semblen haver-se begut l’enteniment són els comerciants, encara es pot comprar el pa fent cua, o uns pantalons sense demanar hora. Parlant clar i català, quan vaig a fer una gestió on sigui que qui m’atén cobra ni que sigui una part ínfima i insignificant del seu sou dels diners que jo aporto i amb aire indolent i mirada burleta em pregunta: Té cita prèvia?. Tinc ben clar que per dins, el paio o paia m’està engegant a la merda.

Joan Pallarès-Personat