06 ag. Colònies d’agost

Crec que no m’equivoco si afirmo que el mes d’agost és el que m’ha mantingut més allunyat de La Sagrera. Paradoxalment, en la meva infantesa, i bona part de la meva joventut, els estius solia invertir-los a La Segarra, comarca que va veure néixer els meus pares, els meus avis, els meus besavis… i que paradoxalment és l’anagrama de La Sagrera.

En els primers dies d’agost és quan el Grup d’Esplai, en el qual hi vaig romandre durant tretze anys (deu com a nen i tres com a monitor), solíem tornar de colònies. El fet que aquesta entranyable activitat, que ens mantenia una desena de dies a la natura, acabés amb el mes ja començat havia estat excusa per als meus pares perquè no hi anés més sovint, atès que el 31 de juliol o l’endemà mateix a tot estirar solíem marxar de vacances. Llavors les comunicacions eren més complexes i el meu pare ni carnet de conduir no tenia…

Dies intensos

Conservo un molt bon record de les colònies d’estiu; sobretot pel que fa a l’experiència com a monitor, perquè en la infantesa, com deia, gairebé no vaig tenir ocasió de tastar-les. Eren dies intensos, en què dormíem tan poc que, en tornar d’aquelles jornades romaníem gairebé un dia sencer mirant de recuperar el son perdut. Entre la preparació de les activitats de l’endemà i les ganes de gresca sacrificàvem moltes hores nocturnes. Tanmateix, ho fèiem amb moltes ganes, i era una satisfacció comprovar com la canalla ho passava d’allò millor.

En la meva etapa infantil recordo que les colònies incloïen olimpíades; una versió molt adaptada de les competicions que aquests dies hem seguit per televisió: curses d’obstacles, natació, futbol… Quan vaig arribar a monitor aquella iniciativa havia quedat aparcada, sospito perquè a algú se li devia ocórrer que la competitivitat que s’hi amagava podia afectar la salut mental dels infants que no pujaven al podi, perquè a la nit hi havia una cerimònia de lliurament de medalles per als qui havien exhibit millor rendiment. Algun dia potser se’ns acudirà reflexionar si tanta sobreprotecció no ha comportat un augment del fracàs escolar…

Un edifici molt modern, funcional i magnífic

L’escenari que ens acollia invariablement era el Mas Silvestre, una casa de colònies que la Caixa d’Estalvis de Sabadell havia aixecat a Canyamars (Maresme) i que era un edifici molt modern, funcional i magnífic per al desenvolupament de les activitats. Si les seves parets parlessin podrien explicar moltes històries d’aquells dies de sana convivència en què, a través de l’esbarjo, s’educava els infants en valors.

Ignoro on celebra actualment el Grup d’Esplai de La Sagrera les seves vacances. Si no m’equivoco, una altra ment il·luminada en el seu dia decidí que calia canviar d’escenari, per aquells capricis sense fonament que només persegueixen posar en qüestió el que s’ha fet fins llavors al·legant qualsevol fotesa. Fins llavors, existia un calendari anual que, de manera automàtica, assignava al nostre barri els darrers dies de juliol i els primers d’agost, just després de l’Esplai de la parròquia de Sant Pacià. El Mas Silvestre era una casa molt sol·licitada, i el mateix dia que s’alliberava tornava a omplir-se. Un cop fora d’aquell circuit, resultava molt difícil, per no dir impossible, tenir novament opció a poder-hi anar. De galifardeus n’hi ha a tot arreu, no només a l’entorn laboral.

Plenament recompensats

I ja que he fet esment a l’entorn laboral, vull reblar aquest article recordant que la nostra era una tasca absolutament voluntària, sense cap retribució… econòmica. Ens sentíem plenament recompensats amb els somriures que endevinàvem rere el rostre de cada infant.      

Jordi Vilagut