07 gen. Cuidadores invisibles
Aquestes darreres setmanes m’ha tocat anar a un seguit d’enterraments, tots de persones que superaven en molts anys els de l’estadística que indica l’esperança de vida actual.
En tots els enterraments, a la sala de vetlla, en anar a donar el condol, amb la família sempre hi havia una persona que per fesomia n’era aliena, no era cap fill pròdig ni la cosina desconeguda, pels trets d’aparença llatina endevinaves que era la darrera cuidadora del difunt o la difunta.
Solia veure-se-la afectada, potser més perquè ella sabia entre aquella fillada i néts plorosos, qui visitava o no a la persona anciana, o entre tants amics dient paraules afectuoses, qui el solia visitar o trucar o qui només apareixia al tanatori per compromís social. Sens dubte que ella, generalment una dona, criada en una altra cultura, obtenia un retrat precís de com són les nostres relacions socials i de la hipocresia amb la gent gran.
La darrera cuidadora, la persona que havia tingut a càrrec el difunt o la difunta ens darrers mesos o anys de la seva vida, l’havia rentat, alimentat, vetllat, una persona sola i a milers de quilòmetres dels seus, potser amb fills allà o inclús néts i nétes que per la distància encara no ha pogut conèixer, sens dubte acaba agafant afecte a la persona que cuida, de la seva vida depèn el seu sou, intimen, passen sovint les vint-i-quatre hores plegats, si és una senyora potser s’han fet amigues i confidents, o si cuida un senyor , potser un dia fins aquest li va fer una proposta eròtica esbojarrada i, òbviament, d’impossible compliment.
La persona que cuida no té una vida gens fàcil, lligada als horaris, mal pagada per l’esforç i atenció que dedica, immigrant i instal·lada en la precarietat, ens els moments de la defunció, té la pena per la mort d’aquella persona per la vida de la qual ha lluitat tant, alhora que sap que acabada la cerimònia s’haurà quedat sense feina. Té la incertesa de que quan trobi una nova feina haurà de partir de zero, aprendre del caràcter d’aquella nova persona, de les seves malalties, manies, medicaments i amb la seguretat que un dia, més o menys proper o tardà, si abans no s’ha fet impossible la cura des de casa i l’han ingressat a un centre, tot tornarà acabant al tanatori i repetint el ritual.
Qui té cura de la cuidadora? Sens dubte que el seu cervell se’n resenteix de tant lliurament, tanta dedicació, tantes hores dia i nit, la seva situació lluny del seu entorn, país i família i, un dol cíclic, patit regularment quan ja s’havia vinculat a aquella persona de cuidava, té tots els ingredients capaços de provocar desequilibris al més mesurat.
La façana de l’ofici, sol ser al carrer una persona gran passejant agafat d’un o una jove, són els únics moments en que se’ns mostren, la resten del temps són invisibles. Les veiem arreu d’acompanyants, a la farmàcia, al bus, comprant, al CAP, a qualsevol carrer de la Sagrera, però generalment com més alt és el nivell de vida d’un barri, més cuidadores veurem.
Un ofici invisible, amb el major temps entre quatre parets, en la intimitat, rentant i netejant, una feina dura i poc agraïda, tan imprescindible com amagada i lamentablement gens valorada socialment, tant que, de fet, no té ni un nom específic concret.